Per enllestir l'assumpte dels dos pretendents, la Glòria ens convoca a
la mateixa hora al seu solàrium particular. El meu contrincant és en
Basílio, un portuguès cepat que té més pinta de ser un passerell que no
deu tenir dos dits de front per la forma com bada la boca mentre ella
ens parla. Ens diu les condicions. Extremes como era de suposar. La
Glòria és amant dels riscos i dels perills. Qui suporti més estona sota
el sol abrasador d'agost serà, oficialment, el seu nou xicot.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància
prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment
absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de
gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces
defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que
ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això
significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo,
no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en
Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres
d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.