Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.
I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.
Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?
Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?