Àncora (Melorepte158)

Sozinho, no cais deserto, a esta manhã de Verão
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]


Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)

He lliscat pel moll desert de la meva solitud, on atracava
Anit el portaavions dels somnis necessaris que guardo per a tu,
Fins a l'àncora de la realitat, immensa taca d'oli en la mar blava
De la delícia de saber-te meva. Perquè desperto a recer de ningú.

I què m'importa que sigui estiu pels carrers curulls de gent
Si qui vull que aparegui marcant el ritme en les llambordes duu
El teu rostre, el teu cos, la teva gràcia? I no hi ha déu per al lament
Ni per a la queixa en veu alta, i callo i ploro i mastego el dejú.

M'he vestit l'escafandre i he engegat la màquina del temps
De la memòria, d'esma, entre retalls de records gairebé perduts,
Enmig de l'onatge calm d'un port sense tràfecs, en inútil apnea.

I hi ha cel per lloar una badia que t'espera amb honors de dea,
Una cala perquè descansi el repòs amb l'ofrena de besos goluts,
Una amarra per fermar-hi els somnis que servo i el meu cor, ensems?