Amb la canícula, recordo els dies d'estiu de la infància. Dies llarguíssims, assolellats, en què l'avorriment i la inactivitat imperaven. I arribava el fastig, després de la pressió de l'escola i de les baralles amb els amics, a l'hora del pati, després de la vida rutinària des de la tardor a la primavera. Només l'ànsia per córrer darrere dels gats i llançar-los pedres per sentir els seus miols queixosos em deixondia. O caçar moixons amb l'escopeta de balins. O atrapar les sargantanes endormiscades pel sol i travessar-les amb una agulla ben esmolada. Les mirava als ulls plens de por mentre agonitzaven. I morien abans que la cua, separada en voler escapar al primer intent, deixés de moure's. Aquesta era la diversió que més m'abstreia. Amb impassibilitat, observava els petits rèptils, seguia els seus moviments amb la mirada, completament immòbil i, quan es confiaven de trobar-se sols, queia damunt d'ells la meva força, concentrada en el polze i l'índex.
Amb la canícula, retornen aquests records i m'adono que l'ànsia per fer mal i llevar la vida ve d'aquells esbarjos estiuencs. I la tècnica de l'espera també. Només cal triar bé i esdevenir invisible, per assolir el plaer en sentir aquest poder reservat solament a les divinitats. I et miro i em fas pensar en els cossos fràgils, freds de les sargantanes. I albiro el teu esguard, ple de por, perquè saps que no tens cap sortida possible. Només intentar endevinar quant retindràs la vida en clavar-te el punxó a la jugular.