El primer que fa en despertar és regular la làmpada perquè la llum sigui tènue i no li enlluerni els ulls, que han d'acostumar-se a ella. Amb sigil, s'apropa a les quatre gàbies. No vol espantar els ocells que hi guarda. Cada espècie separada de les altres. Les caderneres ja no piulen; els periquitos, inquiets, mengen escaiola barrejada amb bocins de poma; els agapornis es fan la cort. La quarta gàbia, amb les menjadores i l'abeurador plens, com les altres, només hi acull un periquito que dobla la mida normal d'aquests ocells. Devora carn crua de pollastre i els seus ulls desorbitats observen tot el que succeeix al seu voltant.
La Glòria se'l mira amb un gest de melangia. La mateixa melangia que l'ha acompanyada durant cinquanta anys, mig segle d'espera que va diluint la confiança de retorn del seu galant. Les xacres del transcurs del temps i l'aïllament han fet que envelleixi i es trobi gairebé sola al món. Només la Fàtima li endreça la casa i té cura dels ocells el temps que ella no pot. Però la resta de gent, inclosos els familiars i les amigues, li han girat l'esquena per l'obcecació que la guia. Durant cinquanta anys ja. D'ençà de l'encontre amb el seu galant, que la va deixar marcada per vida i en l'única cita.
Vola la seva memòria mentre mira l'ocell. Perquè la seva vida ha estat una recerca contínua, en què hi han abundat, també, els amants efímers, de qualsevol edat, als que s'hi lliurava goludament, però no amb la febre que servava per al seu galant. De forma freda, fins i tot. Però els anys no transcorrien en va i la joventut es dissipava, la força i el desig minvaven. I els hàbits també van haver de canviar i transformar-se. Fins a la reclusió voluntària en la casa pairal, envoltada d'animals de tota mena. Gossos, gats, gallines... que costaven poc de cuidar i estaven a la seva disposició en qualsevol moment. Però, darrerament, ja no es trobava amb forces ni il·lusió per esmerçar temps en ells. Així que, un cop mort el darrer animal, va comprar les gàbies, que ha anat assortint d'ocells de totes menes.
La seva mirada, plena de melangia encara, es troba amb els ulls del periquito, que canvien d'expressió a l'instant. Sembla tranquil·litzar-se, amb una serenor estranya. La Glòria obre la portella i agafa l'ocell amb les dues mans, que es deixa atrapar dòcilment. Una de les mans l'acaricia, l'altra l'estreny perquè no intenti escapar-se, però sense danyar-lo. Li xiuxiueja unes paraules, com un mantra tranquil i tendre, i s'endormisca lentament. Igual que ella va quedar endormiscada per les paraules del seu galant, que li parlava de la mateixa forma. A pesar dels cinquanta anys de marge, el record és vívid. Com l'enyor per la sal i les espècies en el menjar, com els passeigs quan li plagués.
S'acosta l'ocell al nas i l'ensuma. Clou els ulls i deixa que les pituïtàries s'emplenin de l'olor de vida que desprèn l'animal, abans que uns ullals incipients apareguin en obrir la boca. La penyora que, junt amb el gust per la sang i la promesa del retorn per oferir-li el mossec de la immortalitat, va deixar-li el seu galant. I sap que aquesta promesa no arribarà perquè, en el fons, el seu galant també era home, a banda de vampir.