Algú, de qui no en sé el nom però que devia ser molt savi, va dir que el canvi i el moviment és el que fa evolucionar la vida, el que fa créixer i avançar, i ampliar les zones de control. Una frase magistral i sàvia, certament, que ha ressonat dins meu des del moment en què la vaig llegir. O escoltar, potser.
Condueixo cap a la feina. A aquestes hores els embussos encara no s'han format. El trànsit és abundant però fluid, i el metro ha d'estar igual de concorregut. Per això prefereixo agafar el cotxe i no haver de dependre d'horaris o de combinacions. L'Àngela encara deu dormir, l'he deixada gaudir del dia de descans, que aquesta setmana no ens coincideix. I no la molestaré perquè em prepari l'esmorzar o em busqui dins de l'armari la camisa i me la planxi. Dormia tan plàcidament... Sona Bruce Dickinson a l'aparell, la seva veu inconfusible m'acompanya amb contundència per despertar-me del tot, els racons somnolents que no han desaparegut amb el cafè. Inertia, amb els seus meravellosos 183 segons de durada, és una cançó que sempre m'ha captivat. Harmonia i força alhora, i ràbia i inèrcia i velocidad que sobta perquè el començament és tranquil... I premo l'accelerador perquè puc córrer una mica més en aquest tram, fins als 80 kms/h, una velocitat que fa riure perquè hi ha més perill d'adormir-se que de provocar el descontrol del vehicle.
A més, des de fa tres mesos, recorro el trajecte gairebé a diari, cosa que un any enrere ni m'ho hauria plantejat, la gran ciutat em produïa angoixa, tot i que des de casa a Barcelona hi ha quinze minuts escassos. I, amb la música a tot drap, el temps s'accelera, com si corrés més del que el velocímetre indica. I sento una fiblada d'enyorança quan veig que l'agulla oscil·la a prop del vuitanta, perquè he vist la xifra doblada i amb la sensació de competir contra el vent i la Natura, sense pensar en allò que m'envoltava, sense riscos però vivint de manera arriscada. Com si la frase de Willard Motley (Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver atractiu) hagués de ser la filosofia a seguir, la més assenyada, a pesar de ser eixelebrada.
I aquest pensament, barrejat amb la veu de Dickinson i el títol del tema, em porta a pensar en la psicodèlia de Derek Sherinian, present en un tema instrumental titulat igual. És estranya la connexió de les idees, de vegades. I com arriben en moments concrets. Penso en velocitat i la inèrcia m'aboca a idees funestes que m'abstreuen del camí, que segueixo maquinalment. Freno quan he de fer-ho, accelero si m'ho permet el trànsit, i cedeixo el pas, disminueixo la velocitat si hi ha un semàfor a prop o un pas de vianants. I no em desespero en un embús o si el carrer és travessat per un gos o per una anciana que camina feixugament a causa de l'edat o dels efectes de l'obesitat. Un any enrere estaria renegant en qualsevol d'aquests casos, d'impaciència, per haver d'aturar el meu ritme vital per uns instants. Per no poder gaudir de la velocitat ininterrompudament.
Amb agilitat i un moviment precís de mans, indico que giro a la dreta, embrago, freno lleument i baixo una marxa del cotxe. Com sempre, encara tinc un marge de temps, però, per no esmerçar-ne més del necessari, deixo l'automòbil a l'aparcament subterrani just sota de l'edifici on treballo. Costa tant trobar places lliures a l'exterior... M'aturo perquè el lector d'infrarojos reconegui la matrícula i s'aixequi la barrera, mentre encenc els llums. Avanço lentament, el velocímetre gairebé no es mou però les línies m'indiquen que hi ha moviment. Dues places s'il·luminen amb els fars, són prou amples perquè la maniobra d'aparcament sigui fàcil. Giro el volant per obrir-me a la dreta fins apropar-me prou a la línia del final de la plaça, així sortiré sense problemes i sense molestar l'altre cotxe.
Quan acabo d'aparcar, les agulles descansen als zeros corresponents. Zero revolucions per minut, zero quilòmetres per hora, i el fals zero del dipòsit de benzina. Trec les claus del contacte i comença la part més feixuga de l'operació. El muntatge de la cadira de rodes, en què no hi ha velocímetres que valguin. Les seqüel·les de viure amb tanta acceleració de vegades tenen preus alts.