t'escric per dir-te que el teu pare i jo ja ens hem instal·lat al xalet de Xàtiva definitivament. Dos mesos més tard del que havíem pensat pels imprevistos de l'operació del pare i que el lliurament dels mobles no es feia. Resulta que es van prendre malament les mides dels armaris de la cuina i no encaixaven ni per casualitat... A més, el gres, portat de no sé on de Màlaga, va sortir defectuós perquè tota la remesa venia amb vetes trencadisses. I encara ens l'han de canviar!, però quan menys ens els esperem, arribaran. Ja m'estranyava a mi que fos tan fàcil obtenir les coses vingudes d'un sorteig televisiu. Però com que el teu pare va rebre la notícia tan il·lusionat, què hi he de dir? Tampoc el desangelaré si el paquet de la jubilació i del xalet ens ha vingut alhora.
Sort que no ronda per aquí, si no ja m'estaria renyant. Leocàdia aquí, Leocàdia allà i mira què dius... Ja el coneixes, rondinaire com sempre i més que mai, ara que no té el tràfec de la feina. I a mi que em donen ganes d'engegar-lo a dida. El problema ara és per a mi, que he de vigilar la dieta i que no mengi entre hores. Després de l'operació a cor obert, by-pass inclòs, el seu colesterol es dispara, un descontrol perillós que no només li provocaria obesitat sinó també el risc de patir una altra aturada cardíaca. I he de fer com si fos una canalla, amagar-li sota clau les llaminadures o canviar-les de lloc constantment.
La millor manera d'evitar que se li passin les hores és que passegi. Agafa la gaiata, la gorra i, xino-xano, recorre els camins dels voltants i tots dos tranquils. Ell perquè no es neguiteja per la inactivitat i jo perquè me'l trec de sobre i respiro. Si no fos així, tampoc podria escriure't ni aquestes quatre ratlles. És murri i la família li importa ben poc, ni té pensaments per les seves filles i els néts. Suposo que la Lídia deu haver aprovat les oposicions ja, oi? I en Màrius i la Xènia, creixent com sempre? A veure si els fas fotografies i els puc veure. Mentre el pare no es recuperi del tot, no el puc deixar sol, que la casa se li tiraria al damunt. Que una cosa és que només es queixi i l'altra que sigui igual de valent per suportar els quefers domèstics.
Ja t'avisaria, si he de passar uns dies a casa vostra, perquè em vingueu a buscar, si us va bé. Si no, el tren ja m'hi pot apropar, que de Xàtiva a València hi ha només 80 quilòmetres. El trajecte és fàcil, la Nacional passa just a la vora. I no exagero. El trànsit és intens i el sentim a totes hores, a la nit és insuportable el brogit dels camions i, si hi ha retencions durant el dia, els clàxons et penetren dins del cap. El pare només renega, i apuja el volum del televisor perquè diu que sembla que tinguem els cotxes enmig de la saleta. Ja saps que exagera, però en aquest cas li dono tota la raó. Les frenades i les acceleracions, els canvis de marxa, gairebé es poden distingir les marques dels cotxes que passen, creu-me!
Recordes que encara tinc el brodat de l'àvia, que us va fer l'any passat? És un tapet preciós però ni tu ni la Lídia heu fet un sol pas per venir-los a buscar. No us agradaria tenir-los? Com a record de l'àvia, dona, ara que ja no és entre nosaltres, seria una forma de tenir-la present. Sempre em preguntava si ja els havíeu rebut, si us feien el pes, si els havia vist posats. I jo que la mentia i a tot li deia que sí, que estàveu enfeinades i que no l'havíeu telefonada però que, igualment,
Arriba del passeig i veu que hi ha un cordó policial que envolta el jardí. I el remolc d'un camió encastat a una de les parets del seu xalet. En Teòfanes no sap què ha succeït però immediatament un agent de la guàrdia urbana l'atura i el reconeix. El desplegament policial és de dues patrulles i de dues ambulàncies. Una, diu el guàrdia, espera que el jutge autoritzi l'aixecament del cadàver. L'altra atén el conductor del camió, que ha resultat ferit en el xoc. Llavors, pensa el pitjor, la notícia que imagina és confirmada de forma impassible per l'agent, que l'acompanya amb una lleu pressió al seu braç. Vol veure l'escena, comprovar que allò que diu el policia és cert o fals, però comprovar-ho amb els seus propis ulls.
Es desfà de l'uniformat i, ràpid com el vent, es dirigeix a l'interior mentre crida el nom de la seva esposa. No hi ha res que aturi aquest ímpetu, perquè el perímetre acordonat garanteix que no es traspassi sense identificació. Mira pertot arreu però amb la idea de la saleta, allà on la seva dona sempre broda i llegeix o està enfeinada amb les seves cartes. Vol convèncer-se que la trobarà il·lesa, que li somriurà en veure'l de tornada del passeig o se'l mirarà amb cara de pocs amics perquè ha tardat massa i ja patia pel seu cor... Però l'escena és dantesca. La il·luminació de l'exterior deixa entreveure la forma de la cabina del camió sinistrat, que ha aturat la seva velocitat amb una virulència considerable i visible. També constata que la butaca ha estat desplaçada pel xoc, cap a la taula on sol escriure la Leocàdia, la seva esposa.
El cos segueix estirat al terra, cobert amb una manta tèrmica. I comença a creure's tot el succés. Una llambregada ràpida nota la presència d'un full, que sembla una carta. Una altra llambregada, aquesta dirigida cap a la cabina del camió, llegeix la inscripció de la porta:
Calle Génova, 14
29630 Benalmádena (Málaga)
Somriu amargament, amb una ganyota que li canvia l'expressió de la cara. La vida té cops amagats que ens sorprenen i ha de ser quan ja ha aconseguit jubilar-se i saber què és gaudir del temps que l'estaborneix amb un caprici de les coincidències. Somica i, per inèrcia, vol destapar la manta , encara que ja sap què hi trobarà.