17/5/11

Rèquiem (Repte Clàssic CDLXVI; 1)

Busco l'esperança enlloc,
Esperant trobar acords de simfonia
De dolor, amarg fruit de la melangia.
S'ha encès el meu etern foc,
La Mort, que em consum la vida de letargia.
Ha despertat i solament m'espia,
Apropant-se'm poc a poc.

Tinc la tristor en la mirada
I dins del meu cor fa els seus cruels brulls:
M'ha curullat amb els seus erms antulls.
Neix en el glapir, odiada,
L'erta desesperança, calma que omple d'embulls
Efímers. La Mort ja em porta en sos ulls;
Só una nissaga oblidada.

Blancs verms m'han minat la carn
Per vestir-me amb una eterna mortalla.
Avui el silenci parla, la veu calla
Perquè, amb la quietud, l'arn,
Tranquil, creixi al costat de l'heura, verda dalla
Que, des que vaig néixer, els meus dies talla.
De la vida sóc l'escarn.

L'ombra de la Mort musica
Cada instant de ma vida, que he perdut,
Fent del meu rèquiem un preludi mut.
S'ha emportat, de mica en mica,
Un bocí de llum, cada cop més gran, amb l'ajut
Del vil pas del temps, i la foscor acut
Si en somics ma vida és rica.

No m'aixecaré si caic
Al més profund abisme de la vida
I formaré part de ma tomba humida,
De la meva mort mosaic.
Sentiré que el meu erm món lentament m'oblida.
Després de travessar la fosca eixida,
Em seguirà un àngel laic.


El paper voleia a través de la finestra oberta. És ple de gargots poc amples, sembla un poema. Em fixo en la seva trajectòria descendent, que s'accelera quan augmenta la força del vent. Cruixen els vidres amb aquestes ràfegues més intenses. Abans que el paper s'aturi entre el brancam d'un dels arbres del meu carrer, l'home apareix a la finestra oberta, des d'on ha sortit el paper. En un instant fugaç, s'aboca al buit i jo, impassible i protegit pels vidres, veig la seva caiguda a plom, aturada de sobte pel xoc contra l'asfalt.

Agafo l'abric i el barret i em disposo a sortir de casa. He d'obtenir aquell paper abans que el carrer s'ompli de xafarders i de policia.

Herència, existència, providència... (Melorepte145)

Heretaràs la fam del rellotge, el tràfec
De descobrir que tot té un temps limitat
Com la brevetat i la lleugeresa de l'embat
De vent enmig del xàfec.

I hauràs de decidir si gaudeixes i vius
O si s'escolen els minuts, gasius i esquius,
Com si res pel desguàs de l'existència.

Heretaràs el ritme de les busques i l'esfera,
Et lligaràs a les cadenes
Del retard i de la pressa, no tindràs espera
Per saber què et depara el futur.

Tens tant de temps que tems la providència?
O només és l'oxigen que, de bòlit, alenes
I que crema i enderroca el teu cos com un mur?

Atròfia

He perdut les ganes de córrer, de respirar l'aire
Ple de rosada i de presses, de viure només?
O de mirar les postes de sol, d'olorar la flaire
De cada flor que creix i floreix al meu recés?

He temut passejar per la sorra amb la fressa
De l'onatge a cau d'orella i no gaudir de la mar?
O és que m'he cansat de competir amb la pressa
De qui no arriba enlloc i ho deixa tot a l'atzar?

Qui sap si, per això, el meu cos s'ha rebel·lat
I no vol veure-hi més, i atrofia les terminacions
Perquè sols em treballin els records, la memòria?

Avui, com cada matí, endegaré de nou el combat,
Bastó llarg i pigall per defensar les meves accions,
Mentre els ulls i les cames expliquen llur història.