Silenci (com pronunciar el teu nom i saber cada
Síl·laba de la desesperació, avui que ets misteri
I carícia, batalla perduda enmig d'un desert eteri
On no existirà mai més l'oasi de la teva mirada;
O com saciar la set de besos tendres en ple dejú,
La fam de pell aliena entre la sequera del cos
I sentir la brisa que s'huracana abans que les flors
Puguin ser collides, i la flaire es perdrà amb tu.
Com venir per una drecera que ningú no traça
I caure exhaust, desolat en la boscúria més espessa
Sense ajut ni consol, i voler-ho engegar tot a passeig;
O trobar-se fora de lloc, orfe de gènere i de raça,
Perquè l'enyorança envaeix la vida sense fressa,
I plorar per recuperar la teva presència.) o xiuxiueig.
Devoro amb fam d'insecte voraç els fulls de la vida.
I no hi ha cap racó que quedi immaculat de dents
Ni de petges del meu pas quan he acabat amb els mots
I les frases, amb les llàgrimes i els secrets més ocults.
No m'importa si he d'engolir amargor o alegries,
Si allò que endrapo és un pou de sentiments
O l'epístola austera d'un comiat que no hauria
De venir, perquè només devoro llibres humans, estults.
Vine amb mi, deixeble de la devoració, tèrmit golut,
Que ens empararem en el silenci de la foscor, entre
Lleixes curulles de delícies vàries, on la fidelitat
És un pecat que no hem de tastar; vine amb mi,
Ganàpia que trepitges per primer cop el centre
D'aquest Paradís de paper, i serveix-te sense vergonya.