No li costa massa entrar a la casa. La clau de la porta principal és sota del pelut de l'entrada. Tot és en penombra, el pleniluni s'escola entre les finestres. El vestíbul immens i l'escala que duu al pis superior, la sala d'estar a l'esquerra i la cuina i l'accés al garatge a la dreta. I una remor gairebé silenciosa que és trencada pel rellotge de pèndol just al damunt de la llar de foc. Deuen ser a la cambra de matrimoni. Els imagina entre els llençols ja, amb poques peces de roba, si és que encara en duen alguna, petonejant-se i excitats.
Ajusta la porta, amorteix el soroll que pugui fer el pany i es descalça perquè no se senti cap passa que faci a partir d'ara. Nota la presència dels dos amants mentre clou el puny esquerre amb força. Sota els guants, les ungles deuen haver senyalat el cuir; li fan mal els dits i atura la pressió de ràbia concentrada. Treu el cap a la sala d'estar. Amb la claror de la lluna que entra de l'exterior, el pèndol brilla i s'endevina el seu moviment constant, acompanyat pel tic-tac rítmic. Atura la respiració i aguditza l'oïda. Rialles febles , que sap on localitzar, frec de llençols, que sap que són els del llit de matrimoni, setí suau contra els cossos que s'amanyaguen, amb la dèria de qui vol sadollar en una sola nit la set dels endarreriments.
Amb rapidesa puja les escales, quinze graons fins al replà del pis superior. Ara és quan més sigil imprimeix als seus moviments. La penombra deixa pas al resplendor d'unes espelmes enceses al dormitori. Les rialles ara s'escolten clarament. Fins i tot, els lleus espetecs que acompanyen els petons, que duen un gemec sord de tant en tant. La porta del dormitori és oberta, i l'escena que comença a entrellucar és la que esperava. El color dels llençols destaca per la seva blancor extrema, i els cossos es perden enmig del garbuix de la tela. Els pits d'ella, descoberts, són quasi tan blancs com els llençols. Però en destaquen els mugrons. La flama de les espelmes evidencia que estan durs i excitats. Ell, encara amb el boxer posat, s'abalança damunt d'ella, sense arribar a jeure-hi.
El cruixit del parquet alerta els amants. Tots dos miren cap a la seva direcció i el veuen. Empunya el revòlver. La dona, que és l'esposa de l'intrús, es cobreix els pits nus mentre el jove allarga el braç com si li demanés que baixi l'arma. Abans de disparar, musita entre dents un lacònic insult, que serveix per a tots dos.
Les darreres pinzellades seran per a la cabellera de la figura que donarà l'esquena a l'espectador. El revòlver fumejarà. Dos cossos damunt del llit tacat d'abundant sang i la claror d'un canelobre per emmarcar l'escena. Deixarà el pinzell quan hagi signat el llenç, al costat de la paleta. Observarà el quadre i se sentirà satisfet de la seva obra. La idea li haurà estat rondant durant dies pel cap però fins avui no s'haurà vist amb cor d'enllestir-la i de plasmar-la en la tela. S'eixugarà les mans amb el drap i es dirigirà a l'habitació. El llit de matrimoni del quadre serà idèntic al del seu dormitori, els llençols, però, seran d'un altre color. La còmoda, on hi haurà un canelobre igual que el del quadre, es trobarà tacada per la cera despresa de les espelmes ja consumides, que en el quadre haurà pintat gairebé senceres.
Seurà al llit per descalçar-se les plantofes. Pensarà en les fesomies dels dos cossos que haurà pintat. Li semblaran familiars, però no sabrà dir qui són. Tampoc no recordarà el lloc on va enterrar els dos cossos. Quan obri el calaix de la còmoda per extreure'n el pijama, es preguntarà de nou per què hi ha camisoles i roba interior femenines, que ell mai no gosarà usar. Potser quan trobi el revòlver al fons de l'últim calaix de la tauleta de nit, al costat de les tres gotes imperceptibles de sang, que es va descuidar de netejar, també es preguntarà qui n'és el propietari d'aquella arma. I no s'adonarà que hi falten dos projectils. Ni trobarà a faltar, llavors tampoc, la seva esposa perquè no té constància que hagi estat mai casat. Potser per això també la figura de l'assassí l'haurà pintada d'esquena a l'espectador.
Màscares de Venècia (Relats conjunts)
Camina lentament, abillat amb una disfressa d'un blanc immaculat i ornaments daurats. El rostre pàl·lid de la màscara no varia massa de la pal·lidesa de la seva pell. Però ningú no se n'adona. És Venècia. I quina ciutat és més idònia per lluir aquests abillaments carnavalescs que la capital del Vèneto? De prop és seguit pel seu criat més fidel, qui es preocupa d'ell en tot moment. També ell duu la mateixa disfressa que el seu amo, gairebé els mateixos complements. Com dues gotes d'aigua que ningú no és capaç de diferenciar ni de reconèixer.
Les dues figures es dirigeixen en silenci al Gran Canal. En sentit contrari als indrets on la disbauxa se centra. Ja fa mesos que ha acabat el Carnaval, però no hi ha res d'estrany en les extravagàncies d'un ric. “És lliure de fer allò que vulgui, s'ho pot permetre, amb la quantitat de diners que té...”, pensa la gent del seu voltant. Perquè també fa mesos que el veuen alternar les màscares amb el maquillatge més imaginatiu i poc discret. Viu en un Carnaval sense fi, es podria assegurar. I no ha de rendir comptes amb ningú. Vidu, sense descendència ni familiars propers. Sols en Bruno, el fidel criat.
Les dues figures comencen a travessar el Ponte dell'Accademia. Però la primera s'atura a la meitat del pont. Es treu la màscara i queda visible el seu rostre, ocult fins al moment. Unes faccions deformades i demacrades per una afecció que, des de fa uns mesos, ha aflorat al seu rostre i a la resta del cos. Per això, ha intentat amagar-se darrere de màscares i de pólvores, de cremes i pigments, i sentir com s'escampaven els rumors de la seva extravagància creixent.
Abans de dur a terme el seu darrer pla, se senya, com a bon cristià practicant, i demana perdó. Es llança a plom dins del Gran Canal. Les aigües l'engoliran amb rapidesa i acabarà el seu suplici de dolor i de decadència. A Venècia, la ciutat idònia per ocultar la mort.
Relats Conjunts
Les dues figures es dirigeixen en silenci al Gran Canal. En sentit contrari als indrets on la disbauxa se centra. Ja fa mesos que ha acabat el Carnaval, però no hi ha res d'estrany en les extravagàncies d'un ric. “És lliure de fer allò que vulgui, s'ho pot permetre, amb la quantitat de diners que té...”, pensa la gent del seu voltant. Perquè també fa mesos que el veuen alternar les màscares amb el maquillatge més imaginatiu i poc discret. Viu en un Carnaval sense fi, es podria assegurar. I no ha de rendir comptes amb ningú. Vidu, sense descendència ni familiars propers. Sols en Bruno, el fidel criat.
Les dues figures comencen a travessar el Ponte dell'Accademia. Però la primera s'atura a la meitat del pont. Es treu la màscara i queda visible el seu rostre, ocult fins al moment. Unes faccions deformades i demacrades per una afecció que, des de fa uns mesos, ha aflorat al seu rostre i a la resta del cos. Per això, ha intentat amagar-se darrere de màscares i de pólvores, de cremes i pigments, i sentir com s'escampaven els rumors de la seva extravagància creixent.
Abans de dur a terme el seu darrer pla, se senya, com a bon cristià practicant, i demana perdó. Es llança a plom dins del Gran Canal. Les aigües l'engoliran amb rapidesa i acabarà el seu suplici de dolor i de decadència. A Venècia, la ciutat idònia per ocultar la mort.
Relats Conjunts