Des del blog de la Laura T. Marcel, arriba -tard potser...- una proposta: La mirada des d'aquell forat. I jo intento escriure un simple exercici, per no desentrenar-me...:
La casa abandonada és esfereïdora a qualsevol hora. Però és al capvespre, quan les ombres que apareixen a causa dels fanals modifiquen el seu aspecte, que arriba al punt més àlgid de provocar terror.
Ell li té una paüra extrema. Malgrat que ha de passar-hi cada dia dues vegades com a mínim: en l'anada i en el retorn de l'escola. I una regla d'or que mai no s'ha saltat és que, a la caiguda del sol, no hi ha res que el faci agafar aquell carrer. Fins avui.
Però es tracta d'una 'força major'. Per això ara es troba palplantat davant del casalot, quan el crepuscle ja ha enrogit el cel per complet.
No ha pogut evitar d'escoltar la Natàlia i la Lídia mentre xiuxiuejaven a classe. Ha escoltat una hora i un lloc; i la cita sembla ser avui mateix. Ha empassat saliva en endevinar que el lloc on s'han citat és la casa abandonada.
Es decideix, perquè les noies ja fa una estona que han entrat per la porta lateral, que sempre resta mal encaixada i facilita l'accés al seu interior. Abans de travessar la porta, s'adona que una resplendor tènue omple una de les estances. Llum d'espelmes, potser? Una lot? Ell no duu res per il·luminar-se però la foscor no és absoluta, perquè els fanals del carrer ja són encesos.
Sent rialles, un cop dins, les noies riuen i es mouen sense parar. Escolta passes amb un cert ritme, i una música animada de fons, amb un volum fort però no estrident. Endevina una porta, al costat mateix de l'habitació on hi són les noies, i la llum tènue que ha discernit al carrer la troba en un forat d'una de les parets. S'hi acosta i s'hi aboca.
L'espectacle que hi descobreix el deixa bocabadat. Les dues noies, en roba interior, que ballen i beuen directament d'una ampolla de licor i s'emproven vestits que treuen de les bosses que duien.
La Natàlia, més exhuberant i amb malucs amples, deixa que la seva anatomia es mogui amb llibertat. A pesar de dur sostenidor, els pits segueixen les seves contorsions amb moviments circulars aleatoris, les natges s'alcen i cauen amb cadències suggerents, la seva mirada perduda en un punt qualsevol de l'habitació és plena de desig i de joia.
En canvi, la Lídia no ha desenvolupat tant la seva anatomia. Potser per això només ha de portar una samarreta interior, sense sostenidor, perquè la mare Natura no ha estat tan generosa en el seu pitram. Però això a ell li sembla més excitant. Endevina les formes del pit, del mugró i de l'arèola, fins i tot. I, immers en aquests pensaments, el sorprèn el petó golut, boca contra boca, amb llengua inclosa, de les dues amigues. I també el sorprèn l'erecció que li ha anat provocant l'escena, sobretot el petó.
Fins llavors, les dues noies li semblaven atractives i molt femenines. Però, a partir d'avui, també les veurà apassionades i sexuals i més desitjables. Ha de marxar, però alguna força l'enganxa a aquell forat. Les boques encara juntes, les mans que busquen la carn aliena sota de la roba, i ell que també es busca a ell mateix, per falta de no ser en la mateixa habitació amb una de les dues noies, almenys.
Segueix fitant-les mentre es masturba. Fa estona que ha oblidat que és a l'interior de la casa abandonada, esfereïdora a qualsevol hora.