He de parlar abans que les paraules m'ofeguin per no pronunciar-les.
He vist l'home fràgil, la veu rogallosa del cel de plom, el núvol que, a la intempèrie, fa de refugi per a ningú. He vist els ulls plens de neguit, les ungles arranades fins al dolor precís, la inèrcia amb què la caiguda ens obsequia.
He olorat la por enmig de la cridòria més silenciosa, la ràbia enterrada a la base de l'estómac, el valor que manca quan es lluita contra ombres. He flairat la humitat d'una platja desconeguda, la sorra que ha estat abandonada pel sol segles enrere, la combustió dins dels engranatges de la màquina.
I he comptat cada passa caminada, com qui resa amb el rosari de denes interminables, cercant la mirada amiga, el clatell familiar, la destinació totalment ignorada.
He escoltat l'inici dels atacs, l'impacte de les bombes massa properes, el xiulet dels projectils abans d'aturar-se en un cos, en un tronc, en el centre de l'Infern mateix. He sentit els crits de qui ha estat ferit de mort, les ordres dels superiors, i, en la llunyania, fins i tot els lladrucs dels enemics.
He tastat el gust de la pólvora en respirar depressa, el salnitre ressec en els llavis, una resquícia de mar que no coneixeré de cap altra manera. I he mastegat la fúria en patir el dolor, encegat per l'escenari on em trobo, la sang calenta que batega a les temples. I aquesta ceguesa no em deixa veure que aquest dolor és propi, massa proper, i aquesta sang és meva.
He sabut que perdia la vida quan he notat que queia a plom contra la sorra humida, lluny de casa i dels braços de la mare.
Relats conjunts