Crida en Nick quan el seu esmorzar ja és a taula. El bol de cereals amb la llet freda, una única torrada amb mantega i melmelada i el suc de taronja. L'apressa perquè no li agrada que el noi faci esperar l'autobús de l'escola. Avui, ha comprat l'exemplar de la revista 'Life'. Pel reportatge sobre les celebracions del final de la Guerra. 21 d'agost de 1945. Un dia que no oblidarà fàcilment.
Quan en Nick arriba a la cuina, la mare no se n'adona perquè llegeix amb avidesa i contempla cada fotografia amb acurada atenció. Musita un bon dia en un murmuri intel·ligible i seu al seu lloc. Devora l'esmorzar sense fer soroll, i observa la mare que ha quedat aturada en una pàgina, abocada damunt d'una fotografia. Un marine que sosté una infermera i la besa.
Ella segueix callada, alça la mirada i pica amb el dit índex la pàgina de la fotografia. Com si medités. Hi ha alguna cosa en aquell gest, en aquell braç que agafa la noia, en aquells artells visibles i les venes de les mans ben marcades que li resulta massa familiar. Tan familiar que la seva boca queda badada. Sap per què encara no té notícies d'en Nicholas, el pare d'en Nick, el seu marit que es va allistar a l'exèrcit nordamericà i que, a hores d'ara, no ha arribat a la llar, ni l'ha telefonada.
Potser aquella fotografia duu més missatge del que qualsevol persona que tingui a les mans l'exemplar d'avui de la revista pugui discernir. Potser aquell petó és l'inici d'un final, un preludi per a l'amargor sentimental després de la victòria bèl·lica. O és massa pessimista? Tanta soledat és dolenta...
Relats conjunts