Una primera besada seria el pleniluni En aquesta fase llunàtica que m'habita. Potser per això, els llavis s'enroquen En el tauler on defenses el nostre dejuni.
Però, en lloc de minvar, aquest quart creix I s'escampa, cada cop més, on el cor palpita I imagino, encara que llunyans, que em toquen Els teus dits, i aquesta il·lusió que em peix.
Vindràs demà, reina dels sabors de la Terra? Paro la taula, refaig el jaç on somnio només, Per rebre't i albergar-t'hi durant una nit eterna.
Vindràs, desig que la sang de les venes em desterra? Recullo el velam del lleuger llagut, i em lligo el rest Al voltant del cos per suportar la teva galerna.
Perquè encara tinc totes les paraules Per a tu, busco versos, equilibris escrits Contra la funàmbula dissort alfabètica.
Perquè em sento balbuceig, m'imagino Rapsoda per als versos aliens, aquells Que no em lliguin el cor a una estrofa.
Perquè goso trair la raó i la ment, enyoro Cada matí en què despertar era curull De la teva presència sota els llençols, Cada raig de sol que em recordava els teus dits.
Perquè segueixo bastint sonets i tannkas, Rimes inconnexes i ritmes nus, penso en besar Els teus llavis de nou, en xiuxiuejar-te Els meus somnis. Perquè visc, et venero.