-Prometi'm que tot sortirà bé -suplica al doctor instants abans de ser anestesiat-. No vull deixar...
-Es tracta d'una operació senzilla, sense riscos.
Confiat, permet que li posin la mascareta mentre Paolo Conte surt a l'escenari. És allà perquè el record es barreja amb la realitat? És allà perquè la seva filla l'ha sorprès amb les entrades per al concert que se celebra el dia del seu aniversari. Potser serà la darrera vegada que el pugui veure. Un pensament que no diu però que li ronda pel cap. Després d'anys sentint admiració pel cantautor italià, ha arribat el dia de veure'l en directe.
Tots els seus discs a la lleixa del menjador, a l'abast de totes les visites. Sap totes les lletres, i la taral·lareja enmig dels primers efectes de l'anestèsia. Escolta, de fons, la veu del cirurgià; s'endormisca mica en mica, sense pensar si serà la darrera vegada que vegi el seu entorn, potser gaudint dels darrer minuts de la seva vida...
Massa dramàtic. Et deu semblar l'inici d'un melodrama perquè deixes d'escriure. Fulleges el quadern, endarrere. Fulls escrits amb lletra minúscula, només intel·ligible per a tu, però amb esforços. T'atures. En un full on hi ha uns versos esparsos. Sense data. Això indica que encara hi estàs treballant. Capficat, llegeixes les dues estrofes que hi ha escrites...
em lliga amb els seus brulls eternament a l'ombra.
M'acosta tant al cel que veig en la penombra
la malenconia d'un déu.
Pel Paradís promès preservo l'esperança,
que la broma s'enduu; mes resta son record.
He sembrat la foscor ínfima de la sort
al lloc on la vida descansa
T'has preguntat per què tanta reiteració en el final de la vida? O per què darrerament l'esmentes tant en allò que escrius? La Dama Negra, la Dalla que balla una dansa macabra i mil·lenària, el xiprer que indica el camí cap al Cel? Símbols desgastats, que esmenten ombres en la vida humana. Has vist tot allò que deixes en els teus escrits, en els sonets que publiques periòdicament en la revista comarcal? Rimes d'un vell xaruc, deuen dir, que es lamenta perquè la vida se li escola més ràpid del que és conscient. Versos d'un ancià que ha quedat corprès per les constants pèrdues d'éssers estimats, d'amics o de familiars, fins i tot de l'esposa, fidel durant tot el seu matrimoni.
Realment, no ho has fet? No has preguntat per què tanta càrrega de malenconia en els teus relats i en els teus poemes, tant de dolor en les paraules que tries per bastir els teus textos? Et defraudaries si et digués que totes aquestes imatges són simples arquetips? Que no hi ha dalles ni dames negres. Només el final i res més. Desesperançat? Potser sí, però no hi ha cap tracte signat per parlar de condicions ni de quina manera he d'arribar. I t'ensodudeixes a creure en símbols improvables i intangibles i no escoltes els símptomes amb què intento avisar-te.
No és tristesa allò que t'abat, ni les punxades al cor són nervis. Sóc jo. Però no vols creure que sigui tan terrenal; he de ser simbòlica com les teves metàfores? Alça la vista, esguarda el mirall que tens davant per davant. No hi ha res darrere teu que puguis veure a simple vista. Però hi sóc jo. Sóc això, un final i prou. Esbatana els ulls, intenta bleixar un cop més o trobar-me. S'acaba la vida. No hi ha lluita ni bel·ligerància possible. Una artèria que es trenca o un càncer que s'ha escampat en silenci. Això ets tu, un simple mortal que arriba al final del camí. Jo només observo com t'enfrontes a aquest final, sense més imatges que les que puguis veure. T'adones que no hi ha parracs foscos ni fulles lluents que tallen el fil de la vida? Inspira i expira per darrera vegada. Observa al teu voltant, no sabràs on però hi sóc. Sempre hi he estat, per permetre't imaginar-me i ajudar-te a valorar la vida... Fins i tot els moments tristos són necessaris.