Símbol de la melangia extrema,
Del necessari desig de sentir-se viu
Perquè, en ple dolor, el batec de la vida glapeix.
Encara avui.
I és com esguardar el precipici i cercar-hi el fons.
Almenys intentar-ho, mentre s'ennubila la vista
Carregada de paisatges.
Vindran vents d'enlloc, la ginesta flèbil d'un sol
Que ha estat tenyit massa vegades,
El cos estrany en continu jet lag vital.
I, encara avui, sabré els noms d'allò que crec tangible,
I que m'envolta.
Com si el tsunami ressonés a les portes de la llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada