En què t'adones que el món continua existint,
I no hi ha coves ni ombres ni el tètric laberint
Que deixi enfora la vida, sols l'oblit de sofrir.
I habitem les faveles d'un futur incert, despert
Com el desfici de cercar la sort a qualque racó,
I el teu esguard em mira, Eurídice de claror,
I canto als teus llavis, amb el cor, i alhora al desert.
Perquè en els teus braços còncaus reposa la letícia
D'un bressol ple a vessar d'il·lusió nova, de ganes
De seguir endavant i deixar enrere les penúries.
I vivim on les naixences semblen branques espúries
D'un arbre eixorc, amb la intempèrie i la nit vanes,
Com Orfeu que, en llambregar, perd l'amor i la carícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada