[imatge que ha inspirat aquests versos, extreta del blog d'en Carles Miquel Fauró]
I. Òmphalos
Tenir en el ventre
El nom de la vida,
El món i el centre
D'un so que oblida
El dolor i la sang,
I es lliga a la cadena
Del pit rodó i blanc,
Carn tendra i plena.
Diré mare i tindré
Els límits del bé
I el bressol fecund,
I tastaré la mel
De saber que el cel
No sempre és amunt.
II. Mirífica munificència
Quan la carn és generosa mar i escuma humana,
Admiro la veu dels segles que resta en mi,
Confio els meus secrets a la riba de la platja
Que reconforta i bressa amb la fressa d'un cor
Humil, d'una sina que empara la llum, que emana
L'aigua contra la set de viure i de morir,
El melic on ubicar el més bell paratge.
Quan la carn esdevé mare, la tristesa mor.
III. Síntesi
En resum, no cal ser immortal
Per ser un déu, sols la fertilitat
D'un camp que s'ha deixat
Acariciar pel frec vernal
D'un bes de vida, i la sal
D'un plor té la petja del futur,
La letícia de trencar el mur
Dels laments i del passat.
No cal ser una divinitat
Per oferir sements al món
I creixença a l'esperit.
Sols la joia de la maternitat,
El diamant més brillant i pregon
Que fa immens allò petit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada