Potser el motiu de ser al món és perquè les paraules el captivin. Aquesta vegada li ha tocat descobrir la prosa de Mercè Rodoreda, i alenteix el ritme per assaborir-ne cada paràgraf. Intueix l'onatge de la Mar des del començament, fins i tot sap discernir el vol de les gavines entre la flaire d'algues i sal, abans que s'adoni que, a la llunyania, hi ha el plor d'un nadó i les paraules tendres de la mainadera que en té cura.
Potser haurà de guardar amb zel els secrets que se li revelin en aquella carta, amb olor de mimosa propera, o tindrà records manllevats d'un indret que mai no ha trepitjat. I on és Caux? És França, potser? O, qui sap?, tal volta conegui la història de la papissota Zerafina, o descobreixi l'amor enmig de tanta fauna de tan inversemblants orígens. I tot, enmig de la quietud de la sala de les nines, on s'amalgamen la lluna i el riu, la barca i el senyor, i més animals. Entre les paraules belles i blanes de Mercè Rodoreda.
I potser caurà en unes mans estranyes abans que descobreixi la balena Cristina, abans, fins i tot, que plori per tanta, tanta tristesa. Potser el destí d'un llibre abandonat en un parc és viure immers en allò que alberga en les seves pàgines, òrfenes mentre cerquen uns nous ulls àvids per llegir-les.
[El 197è joc literari és una proposta del blog Tens un racó dalt del món, de JM Tibau.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada