El teu cos de tendresa perpètua, ingràvida,
I els travesso i em mantinc amb la fermesa
De qui sap oblidar vents i marees, nits obscures,
Interminables vetlles terribles, fam i la voràgine
Que traça els límits de l'ignot on la vida és llar
Inhabitable, far inevitable, lletania d'un so inaudible.
Dibuixa'm en la blancor de la teva pell, respira'm,
Inunda'm l'ànima amb la teva veu virginal, sense màcula,
Tempta'm, emporta't cada gram d'humanitat que em pertoca
Fins als capcirons dels teus dits, on la carícia neix i arrela,
I torna't afable escletlla en la roca dura del penya-segat
De l'isolament, de la mudesa que traspua en els porus
D'un present desemparat, romeria cap als teus llavis.