Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
A. MACHADO.
Fulles mortes, somortes despulles que cauen
I voleien, giren i travessen desertes estances
on despertes sense esperances per sobreviure
A la vetlla de saber-te solitària com l'ampla mar.
I el repòs no s'aconsegueix; les hores rauen
I transcorren i desgasten els membres -recances
Que s'amunteguen als llavis, tomba del somriure-,
I cal pujar graons amb peus de plom, cap a l'atzar.
L'ampit d'una finestra oberta deixa en l'ànima erta
La fam del precipici, el suplici, el delit per la caiguda,
I tombes i albires el teu voltant, només per saber-te
Viva enmig de l'agonia, mortal i fràgil. Dins l'esguard,
La gamma tardoral que tenyeix aquesta posta muda
Que t'habita, ocres i marrons per a l'eterna recerca d'un far.
II. Existència
S'alleuja el llast de la vida
Quan la brisa pot endur-se
Del pati de l'existència
Les restes del ver naufragi?
Veles en direcció
Al nord intenten obrir-se
Pas entre finestres i ombres.
III. Erràtica
Cap a on anar quan
El desordre és un gegant
Que devora cada pas
Que cal fer per evitar l'ocàs?
Torna, flama, crema
Aquesta solitud extrema
Que fereix els llavis,
Que burxa amb glavis
Esmolats els dies que vindran.