17/6/10

La dona que no és la Lídia [Taller de Sants, 4.2]

La dona que no és la Lídia s'acosta a mi. Amb el mateix balanceig en caminar, i el cos ben dret com si l'arrogància i l'orgull no li permetissin relaxar-se, i el vestit de tirants que li vaig regalar fa anys i que romania oblidat dins de l'armari. Sé que no és ella encara que imiti a la perfecció cada tret de la Lídia, encara que porti la seva roba, les seves arracades i es maquilli de la mateixa manera.

L'estranya, qui emula la Lídia en tot moment, em parla. La seva veu és igual de dolça que la d'ella, amb el mateix timbre càlid i serè, però es preocupa per mi amb un zel inusual, que la Lídia mai no ha utilitzat. És, en el fons, ben diferent a la Lídia, però m'entossudeixo a veure-la reflectida en aquesta dona que no és la Lídia. I no li demostro que me n'he adonat, que m'adono que no és ella, malgrat que vegi una calcomania de la Lídia davant meu.

Li responc, amb naturalitat, la pregunta que m'ha formulat. Mentre em fixo en les tres pigues del seu coll, que hi formen un triangle imaginari, igual que té la Lídia. S'interessa per si em satisfà el sopar, si la sopa ha estat del meu gust, si la carn ha quedat ben cuita o massa sangonosa. A tot li responc que està bé. Perquè no hi ha diferència entre la sopa de la Lídia i la sopa de l'estranya que la intenta imitar.

Noto que la parpella esquerra comença a tremolar-me. Un tic que m'apareix quan em poso nerviós, neguitós. Em neguiteja saber que sé que no és la Lídia i que ella ho percebi. Com reaccionaria, d'ocórrer? M'etzibaria un renec o s'enfadaria amb mi? Controlo la situació, dissimulo com puc, i la serenor del seu rostre, igual que la serenor habitual de la Lídia, m'apaivaga el neguit. Es disposa a recollir-me el plat, junt amb el seu, i dur-los a la cuina per netejar-los. S'acosta fins que topem, em frega amb la natja i la sento flonja i ferma alhora. Desitjable. I em deixa amb ganes de seguir-la fins a la cuina i seduir-nos mútuament. Però m'aturo. La dona que no és la Lídia no sé com reaccionaria si faig cas als meus estímuls.

Així que l'observo marxar, amb la cigarreta a punt d'encendre-la, i em fixo en el seu cul, en els pantalonets ajustats que li dibuixen perfectament la roba interior. El desig per posseir-la apaivaga la idea que aquesta dona sigui una impostora, que hagi ocupat el lloc de la Lídia, com les altres dones que he conegut i que han travessat la porta de casa meva. Inspiro amb força la cigarreta, omplo els pulmons de fum de tabac i duna altra substància, em tranquilitzo i veig amb més claredat les coses. Ho he de fer de nou, una altra vegada. Potser ara mateix. O abans que anem a dormir. No és la Lídia, encara que vulgui assemblar-s'hi. No és ella i sap que ho sé. Em vol enganyar també amb això. Com les altres. La Lídia era única. Me l'estimo. Me l'estimava. També el dia que volia abandonar-me. I la situació es va descontrolar. És morta, la vaig matar jo, amb les meves pròpies mans.

La dona que no és la Lídia i que s'ha apoderat mica en mica de la seva personalitat feineja a la cuina. I no sabrà que m'apropo a ella per l'esquena. Sé esdevenir silenciós perquè no és la primera vegada que ho faig, això. Tinc a l'abast la barra metàl·lica, d'acer massís, per colpejar-la. Però hauré de ser menys matusser, controlar la meva força i la ira. Perquè només la desfiguri, perquè desaparegui tot rastre de la Lídia del seu cos, de la seva anatomia. Demà mateix em desfaré de la roba de la Lídia, en compraré de nova. He de controlar-me, puc fer-ho, deixar-la inconscient com a màxim, rebentar-li el rostre a cops de barra, sense matar-la. Això no. Vull que no sigui la Lídia mai més, però que no acabi com les altres. Ni com la Lídia, també. Ja estic cansat d'haver d'enterrar dones al jardí, amb temor de ser descobert. I haver de trobar una nova noia que no em recordi, a la llarga, la Lídia... La barra. He de buscar la barra ara mateix...