L'home ho sap. Des de la seva casual naixença que ho ha sabut. Sap que la seva existència serà efímera, dictada pel caprici d'un ésser superior. D'Ell, només n'intuirà la presència a les darreries de la seva vida. Igual com pressentia els Seus moviments sigil·losos i precisos en plena creació. Ara, després d'un temps esmerçat amb paciència i insistència, l'ha abandonat a mercè del silenci d'aquesta habitació, i de la foscor que pertot arreu s'escampa. Aquest enclaustrament l'angoixa, desconeix què l'envolta amb exactitud, tampoc no sabria enumerar cada element que hi ha entre aquelles parets. Suposa que en són quatre, de parets, a més del sostre i del terra. Però no ho sabria assegurar. Pot ser que els angles creïn racons irregulars, i el seu nombre augmenti...
Se sent desorientat i aterrit. Per què amagar-se'n? Conscient que la seva vida és curta i amb un final que pot esdevenir-se demà mateix o d'aquí a una setmana, tem que no sigui a temps de saber, almenys, quin és el microcosmos que l'envolta. L'enlluernament inicial, a més d'atordir-lo i de sorprendre'l, li ha barrat el camí per analitzar d'un cop d'ull el perímetre de què disposa, el nombre de finestres, si les hi ha, de l'habitació, o en quin punt exacte es troba la porta per on ha hagut de sortir, segons després de percebre ell mateix el raig de llum cegador, la persona que el manipulava.
La sensació que se li estén pertot és estranya. Una barreja de suor freda, de congoixa i de pànic li recorre les diferents parts del cos. Inequívocament, El sent a prop, de ben segur que es troba a escassos metres de la porta, però la foscor absoluta no deixa endevinar una ínfima escletxa que la ubiqui. Ploraria desconsolat, com un nen, en lloc de l'home que és i se sent, que assegura que és sense cap mena de dubte. I aquest plor se li multiplica i li costa frenar-lo en escoltar –o imaginar-les només– les passes que s'aproximen lentament. Serà ara? Haurà decidit que és la seva hora ja? Prega sense saber-ne, demana que se li permeti viure una estona més, desig inútil pensa immediatament. Però qualsevol pròrroga li sembla millor que una desaparició sobtada. Aquesta incertesa l'abrusa, el descol·loca i, per uns instants, també cau en la temptació de desitjar que tot acabi, que allò que hagi d'esdevenir succeeixi d'un cop.
Les passes s'han aturat mentre el pensament no parava quiet; un grinyol, inaudible gairebé, sembla indicar que el pom de la porta (pel soroll la situa a la seva esquena) està sent girat per Ell. Roman el més immòbil que pot, per provocar en Ell un bri de compassió, si la té. Un grinyol diferent i acompanyat per un augment uniforme de claror fa aparèixer davant seu l'habitació amb penombres creades pels objectes de diverses alçades i volums, a més de la Seva silueta. No sap si El pot mirar fixament, la llum l'adoloreix, i només endevina que Ell es mou, s'acosta a ell i allarga la mà per arreplegar un objecte tan a la seva vora que no l'ha vist fins que Ell no l'ha agafat. El telèfon mòbil, que s'havia descuidat dins de l'habitació.
Després de l'ensurt, creient que el final era a tocar, respira. Ja no pensa en demà, sols vol gaudir del moment. Pensa en les limitacions que té, però també pensa en tot el que li ofereix aquest ajornament. Es pregunta una munió coses en qüestió de segons. D'on prové, per exemple. O què ha estat fins esdevenir el que és ara. Abans de tot, en què s'ha encarnat, o en què es transformarà un cop l'ésser superior ho hagi decidit. S'esgota fàcilment. S'endormisca, somniarà o ho farà sense saber com anomenar-ho, es relaxa, no vol preocupar-se més. Gaudeix el present, com la sentència que té tatuada a la pell, que l'acompanyarà, segurament, en el següent estadi de la seva existència, nova, això sí. L'únic que persistirà, després de la metamorfosi, aquest Carpe diem guixat maldestrament i que ha quedat migpartit pels doblecs.
El darrer pensament que resta en el seu cap és que avui s'adorm essent un home d'origami i demà potser despertarà amb una nova vida, sense recordar res del que li ha succeït durant aquesta transformació capriciosa.