Tres dones que lluiten contra l'embat del vent. Tres veles que s'enduen els homes que estimen i que es vinculen a llurs vides. Una sola dèria: el retorn de cadascun d'ells. Una sola mania: que la mar no se'n quedi cap...
L'horitzó es perfila llunyà, bell, immutable. L'Antònia hi perd la mirada. Encara sent la flaire del seu home que, a trenc d'alba, l'ha besada amb avidesa, l'ha estimada com qui ha d'absentar-se durant un llarg període, i s'ha deixat posseir per sentir-lo endinsant-se tendrament en el seu ventre. L'estima, i li dol haver-lo de deixar marxar amb la barca, on el perill s'amaga en qualsevol cop de mar, impassible, fred, golut.
La sorra és tova i humida i inerta. La Júlia sap que en terra ferma l'espera és inacabable, àrdua, feixuga. Com les feines de l'home de mar que s'esforça en desplegar les xarxes, recollir-ne el peix abans que s'alliberi, resar a un Déu que no se sabrà de la seva existència mai per tornar a port sa i estalvi. I només pot callar les súpliques que, mudes, vol que esdevinguin tangibles, generoses, benevolents.
L'onatge bressola les barques, en calma encara, i s'allunyen mar endins. Mentre l'Àgueda esguarda el rastre de les quilles, l'escuma que en sorgeix, la blancor d'un pensament que l'obsessiona. Segueix acomiadant les barques a la platja, per no perdre el costum. Però calla, ja no es lamenta. És tard per retrocedir el temps, perquè el darrer retorn no li fos nefast, negre, sinistre. És vídua, d'una viduïtat recent. I només espera que cap dels homes que ocupa els tres velers no segueixi la sort del seu marit, que va ser engolit per la tempesta, que va emergir del fons de la mar ofegat, sense vida, com ella ha quedat des que la notícia va arribar aquell capvespre a port, barrejada amb caixes de peix i llàgrimes de dolor.
Tres dones que lluiten contra l'embat del vent, contra la soledat un dia més, contra els designis de la vida...
Relats conjunts