28/4/10

D'índole pacífica (Repte Clàssic CDXXI)

Giro la clau perquè la porta s'obri i el recinte sencer quedi a l'abast de les dues criatures que he creat. Nues i callades, ho observen tot. Els arbres fruiters, els ocells que voleien per damunt de llurs caps, els rierols que envolten el jardí clos. Si em pregunten com cal anomenar-lo, els diré Edèn o, simplement, Paradís. També els diré que són lliures de moure's pertot arreu, sense témer res. No existeix el perill intramurs. Malgrat tot, els dos individus, que se sabran diferents tard o d'hora, es mouen amb una lentitud que m'exaspera. Sembla estrany que hagin sorgit amb aquesta índole pacífica, jo que sóc un neguit continu... Fins i tot, em fan la impressió d'avorrits.

Els observo en silenci, encara no els revelaré la meva presència però. Vull veure fins a quin punt desenvolupen llur capacitat imaginativa, com esmercen el temps en aquesta vastedat de vegetació abans que s'hagi creat el concepte de temps, si troben cada animal i cada fruit que he encabit aquí dins. El joc m'atrau, i així serà més divertida aquesta creació. Perquè, sense una mica de risc, quina gràcia té haver estat capaç de donar vida del no-res a un tros d'argila? I se m'acut que... No, no cal excedir-se... Però, i si els col·loco un parany sense que s'adonin, sense dir-los res? Entre tants arbres, es fixarien en un de concret? Precisament, en aquell que hi rau la temptació, essent idèntic als altres?

Són tan passerells... I, nus del tot, se'ls veu tan desemparats... Millor deixo l'arbre igualment però els envio un advertidor. Aquella veu pregona i cavernosa, apegalosa i paternal que se m'apareix als malsons, que em fa venir unes basques insospitades. M'imagino l'home que l'ha de posseir, un pelacanyes barbut i canós, amb ínfules de protector i de creador omnipotent. I també amb túnica de profeta de vèrbola buida i fàcil. Però esperaré que s'adormin, no vagi a ser que les seves pintes els espantin i corrin cames ajudeu-me lluny del jardí i tot sen vagi en orris... Llavors, recapitulem...: el vellard de les sentències recargolades, l'arbre de les pometes prohibides... Ca! I una serp que parli també... ja posats... Així es recordaran de com les gasta Llucifer.

*


Desperta damunt de l'herba i veu els dos personatges adormits que li són estranyament familiars. Adam i Eva. Sense saber com, coneix els seus noms, que apareixen en la seva ment. Igual que la idea d'haver modelat un dels dos a imatge i semblança d'ell, i l'altra a partir de la costella del primer. Observa el paratge. Li és agradable a la vista. El refilet d'un ocell ressona entre les branques d'un arbre proper. Vespreja però la temperatura és càlida. Veient allò que vagament creu haver creat i que troba molt bo, es gira i s'adorm de nou, satisfet del resultat, amb la idea que és el sisè dia del començament d'alguna cosa. Demà ja traurà conclusions. O potser descansarà...