Equinocci de la llum que difumina
La realitat enmig del somni del demà,
És pobra l'ànima que espera el nou dia
Mentre les despulles del crepuscle resten
Encara presents en els núvols esfilagarsats?
No hi ha lluïssor entre la pols dels terrats
I, si no s'alimenten, les il·lusions no es gesten.
Només cauen en un pou fondo que és la melangia
De no saciar la fam endèmica, el dolor malsà
De saber que la llet del futur s'asseca en la sina.
II.Lactància
Busca sota el lli el paràmetre de la rosa del mugró,
I en ell tasta l'amargor del món, del buit, de l'abandó.
III.Innocència
Sotges l'asfalt, el paviment, l'ànima d'allò que t'envolta.
Intentes comprendre els camins de les formigues,
Sembla que vulguis caçar la teva ombra -sou amigues
Des que vas néixer- però no es deixa, es revolta.
Sents els insults de la mare dirigits al poca-solta
Del teu pare -no són noves les baralles, sinó antigues
Batusses que s'airegen al carrer-. Et mantens, digues,
Aliena a allò que veus? O sofreixes una altra volta?
Sotges l'asfalt ple de tolls i la vorera, niu d'esvorancs,
Avui encara no saps si hi haurà alguna cosa a la taula,
Però no goses obrir la boca ni queixar-te: la paraula
Que respondrà la queixa és la duresa dels bancs
O la bufetada que et marqui la cara. Així que cau la
Tarda com cada dia, mirant a terra cercant somnis blancs.