Tinc fred en trepitjar les llambordes de la ciutat.
L'esperit es ressent acompanyat de les taques externes que el posim negre deixa.
Sutge i fems, els carrers s'emplenen de les penúries i de les misèries del gènere humà.
He agafat el vímet per recollir el mos que em pertoca.
La tarda és freda si el carbó no es ven.
La pujada em cansa les cames.
No tinc esma per beure l'aigua regalada de la font, que rememora la frescor de les muntanyes de la infantesa veritable, quan jugar i menjar eren les úniques tasques a realitzar.
Llunyans em semblen aquells dies ara.
L'ombra d'un pollanc és el present perfecte per a una becaina si el cansament acora.
Sense defectes, la puresa del cel és en la lleugeresa d'un núvol, en el bri d'herba que mastego amb parsimònia.
Res més pot alegrar-me en aquests moments.
Negra nit, carbó que no vendré demà m'impregna la pell. El sabó traurà el sutge que s'acumula jornada rere jornada.
Però la pobresa que tant costa d'esquivar, continuarà amb mi, amb la meva família. Un dia més.
La imatge en què s'inspira l'escrit...:
