Desperta pel silenci que omple l'habitació. És a les fosques, però les escletxes de la persiana mal abaixada permeten intuir que ja s'ha fet de dia. I la silueta del finestral és emmarcada per una lluminositat evident. Atordit encara, es lleva i apuja la persiana tot palpant intuïtivament el lloc aproximat de la cinta. Sense encendre cap llum. Els raigs de sol que entren són feridors, l'obliguen a cloure els ulls amb força. És migdia com a mínim. Per la intensitat del feix de llum. Perquè encara no ha tingut esma de comprovar l'hora a les busques del despertador. No li agraden els rellotges digitals, tampoc és partidari del mòbil. Es considera auster i senzill, i totes aquestes andròmines modernes l'atabalen. Mentre arrossega els peus cap al lavabo, observem que l'habitació és un complet desordre. Roba bruta i rebregada pel terra, llençols tacats d'una ronya considerable, les fundes dels coixins amb un visible cercle de greixum on deu reposar el cap...
Igual que amb l'endreç de l'habitació, no és gaire meticulós en la seva higiene personal. La visita al lavabo es pot resumir en tres accions brevíssimes: orinar, aplicar-se desodorant a les aixelles i fregar-se la cara amb una tovallola humida. Res més. Com que duu el cabell curt, no es nota l'acumulació de brutícia que ha anat dipositant en el seu cap, tot i que alguns flocs esparsos no segueixen el conjunt capil·lar. Per això, no es pentina.
En abandonar l'estança, comprovem que no només l'habitació és un caos. El passadís que comunica el dormitori i el lavabo amb la resta de l'habitatge és un cau de brutícia i de volves de pelussa i de fils i de pols. El corrent ínfim d'aire que provoca en travessar el passadís fa que les volves segueixin el traçat de la seva trajectòria. Fins que topen amb la fulla de la porta; allà, en l'espai entre el terra i la porta, s'acumularan, com tantes d'altres volves que s'hi han adherit. Però ell segueix endavant, fins al rebedor. L'espectacle que hi trobem és difícil d'explicar. Perquè el nombre de sobres sense obrir i els fulletons propagandístics s'intercalen de manera arbitrària com si es tractés d'una barrera de paper, just a l'alçada de l'obertura de la porta que fa les funcions de bústia. És un perímetre allargassat, com si les darreres trameses obliguessin les primeres a cedir el seu lloc d'origen.
Ell s'atura davant de la pila de cartes i de propaganda. Per un moment sembla que busqui alguna cosa, com si fos capaç de discernir els sobres d'avui del correu acumulat. Els seus ulls es mouen veloçment, resseguint el munt de papers. Potser si s'aproximés a ell trobaria allò que cerca, potser si s'inclinés i inspeccionés els sobres un a un ho aconseguiria. Però res d'això succeeix. La inspecció és supèrflua, quasibé podríem dir que inexistent, si no fos per la intensitat del moviment dels seus ulls durant el breu període que ha durat. Dubta. Recula un parell de passes. Cessa el moviment endarrere. Pensa, reflexiona.
Mitja volta i entra a la sala d'estar. Les persianes també són abaixades però la claror que entra al seu dormitori l'ajuda per saber on són les cintes i apujar-les. N'apuja una i contempla l'exterior. És tardor, el jardí ha patit les ràfegues de vent de la darrera setmana, la gespa és coberta per complet del fullam dels arbres que hi té plantats. Una morera, el racó dels cactus, dos llimoners, un nesprer. No n'ha fet podar cap, i la que més acusa aquesta decisió és la morera, que ha escampat les fulles mortes pertot arreu. També al porxo hi ha una catifa de fulles groguenques i marrons considerable. Deixa d'observar aquesta banda del jardí i es decideix a apujar l'altra persiana. Un vallat de vímet i azalees davant, un xiprer d'agulla al fons, un parell de ficus i un taronger al bell mig de les dues plantes. I el mateix escampall de fulles en aquesta part del jardí, que es barreja amb les flors i les fulles de les azalees.
Surt de nou al rebedor, ensopega amb les cartes més a la vora de la porta d'entrada a la cuina i n'agafa la maneta. L'aire que arriba al seu nas és pudent, de descomposició. La bossa de la brossa damunt del marbre és plena a vessar. Envasos buits, safates de carn, fruites mig menjades... La pica també és plena de plats bruts, que no han estat escurats, amb restes de menjar encara visibles. Dins del frigorífic només unes peces de fruita escampades sense concert, amb indicis de floridura, i un parell d'ampolles de vi encetades, destapades. A través de la brutícia dels vidres de la cuina, sabem que el sol resplendeix encara amb la mateixa força. Les busques del rellotge de la cuina marquen dos quarts d'una. Però ell no el mira, només es fixa en el paper rebregat damunt del marbre, una de les poques superfícies mitjanament netes que queden a casa seva. Avui tampoc no anirà a la feina. Fa dies que ho ha engegat tot en orris, que ha deixat que la casa li caigui al damunt, fins a degradar-se de tal manera que només hi hagi una única sortida. La que encara no ha tingut el valor de seguir. Intenta allisar el paper, endebades, perquè va rebregar-lo amb ràbia en trobar-lo fa una setmana. Allò que durant mesos era previsible s'havia tornat realitat en aquell paper, quatre breus paraules escrites amb pressa però, malgrat haver-se escrit a corre-cuita, tan punyents com si hagués estat una carta de vuit fulls. Perquè tota ruptura és dolorosa, però el pitjor és el comiat sense poder-se pronunciar ni defensar.