Una nena, petita, d'uns quatre o cinc anys, arrossega un enorme tió enmig del carrer enfangat. Ningú no la vigila, ni l'ajuda. Tampoc sabem què vol fer amb aquest tros de fusta, ni cap a on es dirigeix. Només sabem d'on ve: del petit bosc que s'estén a escassos metres de la seva ubicació.
Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.
Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.
Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.
La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.
Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.