Que asfixia la vida
Quan intento gaudir-la
Amb la màxima alegria;
Pútrida fruita que agosteja
El paladar i l'estómac
I exhaureix les ganes
D'esperar el nou dia;
Tètrica ombra que s'eixampla
Pels camps assolellats
On creix el meu cos d'espiga;
Funesta gota de metzina
Que aclapara els jorns per venir
I els martiritza- que compartim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada