Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.
Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.
El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.
I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada