Sense opulència (Repte Clàssic CDXXVII)

L’home del racó fuma amb nerviosisme. Prem entre els dits anular i cor la cigarreta, que sembla agonitzar per la pressió soferta i emana més fum del que és corrent. L’home riu; inexpressió al seu rostre tot observant, cap al carrer, la gent que no passa pel seu davant. No hi ha ningú que sigui objecte de burla, sols dins del seu cap, aquest cap tortuós i torturat.

Malgrat que el local està climatitzat i ja li han servit una tassa amb filtre metàl·lic incorporat, on un te (pu-erh o bé rooibos. Des d’aquí n’aprecio només el vermellós color de la infusió) fumeja compassadament, l’home segueix amb la jaqueta cordada i una bufanda, d’aspecte llardós i obsolet.

Beu el primer glop d’infusió, després d’haver esmicolat la cigarreta en el cendrer. Premuda amb força pel polze i l’índex, ha expirat literalment. Ha desfet el filtre en separar-lo de l’escàs cos de paper i tabac que restava per consumir, i, amb el filtre esbudellat, ha apagat la burilla amb la força del polze simplement.

Mentre encara fumeja l’anterior cigarreta, n’incinera una de nova. Deixa que l’encenedor cremi i ennegreixi la punta. N’aspira el fum que produeix i, un cop abandonada la cigarreta al cendrer, exhala una quantitat ingent de fum, que emboira el seu voltant.

Entrellaça els dits, com si medités. Però no només és una aparença. Medita. El polze esquerre frega l’anvers de l’índex dret i segueix amb la mirada i tot el cos el vol d’un ocell que no he sabut percebre. Per la grisor del dia, sols pot ser un colom valent o un pardal famolenc.

Canyella. L’aroma que m’arriba, entre el fum i el cafè amb llet, és canyella. Potser només és un simple te negre amb canyella... S’endormisca, ha tret la tercera cigarreta, que encara no ha encès. La mareja entre els dits. Fins que la col·loca enmig de les dents incisives i mosseguen el filtre. Gairebé sembla que vulgui partir-la per la meitat, en lloc de fumar-se-la.

A la meitat d’aquesta acció, estira les cames, que deixen veure les sabates, la pell de les quals està desgastada i bruta, reflex de l’activitat que han dut, la vida que els ha tocat patir al costat d’aquest home sol. O solitari. Encara no ho puc assegurar. Ha acabat el te, tan impulsivament com la seva manera de fumar. I fixa, de sobte i sense esperar-m’ho, la seva mirada en la parella que hi ha acomodada en un racó de la cafeteria.

Parlen distesament. Des d’on sóc no es distingeix prou bé de què parlen. Però, si aguditzo l’oïda, escolto paraules i frases inconnexes. Amistat i bona companyia. La mare d’ella. Mentre escolto (millor dit, mentre intento escoltar), veig que, just al meu costat hi ha una tauleta rodona, amb un peu circular. Al capdamunt, un tauler d’escacs. No hi ha peces enlloc. Suposo que cada persona amb ganes de jugar-hi una partida les portarà de casa seva. O potser cal demanar-les. Com que estic sol, em quedaré amb el dubte. Alço la mirada i l’home del racó segueix mirant la parella i jo intentant escoltar-los. I al carrer plovent.

Una parella, que em sona força, entra a l’establiment. Busquen alguna cosa. Es dirigeixen a una taula lliure, que encara té els serveis buits de les consumicions preses. Quan hi arriben els reconec. Són els clients que hi havia fa cinc minuts, abans d’arribar jo. Abans, fins i tot, que l’home del racó que fuma nerviosament.

No troben res perquè no ha estat aquí on s’han descuidat allò que busquen. Desisteixen en la recerca i passen per davant de l’home que fuma; els somriu amb la mirada perduda en un punt inconcret. Marxen, i el fum de la cigarreta que fuma ara segueix, per uns instants brevíssims, la trajectòria de la parella, que ha d’esquivar, ja al carrer, quasi sense temps de reacció, la peculiar forma de caminar d’un home desfigurat.

Saltironeja per damunt del paviment, com si hagués d’evitar esvorancs o sortints del terra. Camina, o més ben dit, salta amb la meitat del cos endavant en la seva totalitat, o doblegat per la meitat a l’alçada de la cintura. L’esquena, a més, sembla tenir incorporat el mecanisme rudimentari d’una porta que s’esbatana o es tanca sense cap control ni lògica. Ziga-zagues contínues per desplaçar-se canviant la velocitat també arbitràriament. Ara, un seguit de saltirons ràpids, ara, dues o tres passes lentes, quasi imperceptibles. Totes aquestes variacions, junt amb moviments espasmòdics de braços i tronc, doblecs d’esquena, són sempre inesperades. Per això, a través dels grans finestrals (un vidre gran central i dos de menor mida als laterals, i sis vidres minúsculs en arc envoltant un de mitjà coronen i n’ajusten la forma) veig com els transeünts observen l’home que saltironeja, abans que ell percebi la lleu figura que s’acosta pel cantó contrari. L’observen per dues raons aparents, previsibles: per calcular, si es pot, la direcció que han de prendre els seus peus per no topar amb el saltador, i embadalits per l’espectacle inusual de veure un personatge de tal estranyesa. L’home es dirigeix, intermitentment però constant, cap a l’estanc que hi ha just davant per davant de la cafeteria. I en travessar els pocs metres que el separen de l’objectiu, és engolit per la porta, que s’obre mitjançant un sensor de presència.

Els crits de tres orientals, que s’han assegut a la meva esquerra, em sobten. Immers en l’observació del personatge dirigint-se a l’estanc, no he tingut en compte els moviments que es produïen en aquest cantó, que, de no girar una mica el cap, em queda fora del camp de visió.

Parlen, no discuteixen. Però és una peculiaritat que, en general, he anat captant al llarg d’anys de coincidir amb orientals. Potser els xinesos són més exagerats en el volum emprat. I si tinc en compte els trets facials, puc assegurar que són xinesos (dues noies i un noi). Prenen cafè amb nata. Cappuccinos. I els combinen amb ossets de goma, llaminadures que desprenen una dolça aroma apegalosa que, ara per ara, esdevé molesta. No per no agradar-me, sinó per l’hora que és. Acabo de dinar, l’estómac es troba saturat i tota classe de menjar és avorrible.

Enmig de la conversa-cridòria, els salts de l’home de l’estanc sortint-ne de nou. A la mà dreta un paquet de tabac blanc, blau i negre que, amb prou feines pot ficar dins de la butxaca corresponent. L’obertura és massa estreta, o això sembla, per l’amplada del paquet. Però no desisteix, segurament ja ha hagut de passar per les dificultats d’introducció amb anterioritat. Tot i així, deixa de botar. S’atura al bell mig de la calçada, cosa que provoca que els clàxons es queixin sorollosament. Insults, que no escolto, deuen sortir d’aquelles boques encabides en aquells rostres crispats dels conductors obligats a aturar la seva marxa.

L’home, aliè al terrabastall que ha provocat en palplantar-se a la caçada, ho aconsegueix: el paquet entra dins de la butxaca. I, quan reprèn la seva arítmica manera de caminar, el noi oriental s’adona de la seva presència i, sense cap tipus de pudor o vergonya, l’assenyala i crida encara més fort algunes síl·labes en xinès (suposo). També suposo que deuen ser paraules referents a l’home, dirigides a les noies, que xerren de les seves coses. Tot i el desordre que regna damunt de la taula, una de les noies buida, sense miraments, el contingut de la seva bossa de mà en el minúscul espai que quedava immaculat de la taula. Encenedor, cigarretes soltes, tampons, mocadors de paper i el mòbil, tacat per pólvores de maquillatge. Renega, en veure aquell desastre: les pólvores s’han escampat per tot el teclat però aquest escampall no sembla ser el motiu d’aquesta enrabiada tan evident. Les pólvores, caríssimes segons endevino per la marca, ja no omplen l’espai buit del pot original. Totes, completament, han conquerit l’espai interior de la bossa, fins i tot els objectes que hi guardava. S’atura. Respira fondo. I comprova que la pantalla del mòbil s’encén i emet la melodia corresponent quan s’activa l’aparell.

Una frase breu de la noia de la bossa de mà a la seva companya de taula fa que aquesta segona tregui de la butxaca del darrere dels seus pantalons el mòbil i premi diverses vegades el teclat minúscul. Tres segons després, sona el primer mòbil, el cobert encara per les pólvores de maquillatge. En sonar, la segona noia prem el botó de penjada de trucada mentre és observada pel fumador compulsiu del racó.

Segueix fumant amb el mateix nerviosisme de fa quinze minuts. Espera. No sé què, però se li nota que espera. La tassa del te ja fa estona que és buida. I no té intencions de consumir res més a la cafeteria. Només el seu propi tabac. Inspira amb força la cigarreta, que aguanta entre els dits de la mà dreta, i rebrega amb l’esquerra el paquet de tabac. Rabiosament. Amb tanta ràbia que serra les dents i mou els llavis deixant escapar un gruny.

Aturat davant d’una dels grossos finestrals, l’home de l’estanc torna de nou al meu camp de visió, i coincideix amb una explosió d’escarafalls del noi oriental. És l’únic que li fa cas perquè les noies giren els caps en direcció oposada al finestral, cap a la taula on el fumador nerviós ha acabat la cigarreta que xuclava àvidament. Per això, són les úniques persones del local que s’adonen del nou moviment del fumador.

De la butxaca de la jaqueta ha tret un objecte fosc, d’aparença metàl·lica i arrodonit; em recorda a les pel·lícules bèl·liques que veia amb els pares. Apocalypse Now, per exemple. Una granada. Això és el que em recorda. I ratifico que l’és quan l’home treu l’anella de seguretat i la deixa caure. La granada segueix a la seva mà esquerra quan les noies xisclen en adonar-se’n com jo. Sé que sóc massa lluny de la porta per fugir ràpidament. I la gent ha començat a mirar l’home que fumava, i enmig d’un desordre que creix tothom s’alça i corre cap a la sortida. També els treballadors de la cafeteria. Ningú no es preocupa per ningú, només vol salvar la seva pròpia pell i córrer lluny del perill. L’anella és fora ja fa uns pocs segons, i el cap se’m revoluciona. Penso en escapar jo també fugir fugir corrents fins i tot tampoc no sé si em respondrien les cames si pogués caminar la cadira de rodes al meu davant no ajuda a veure factible la idea de la fugida però ningú no la veu per oferir-me un cop de mà així que continuo escrivint allò que veig mentre espero que la granada exploti a menys de deu metres de mi el rebombori segueix de forma caòtica i els primers clients ja són al mig de la calçada, allunyant-se de la cafeteria i es giren i miren cap al local com si calculessin la distància de ser fora de l’abast de l’expl