5/2/10

Minúscula infància pròdiga (Melorepte93)

...I hi ha vegades que sols una imatge
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.

I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.

Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.

Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?

Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.

Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada