2 de febrer
La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.
7 de febrer
Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...
21 de febrer
Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.
3 d'abril
Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).
12 d'abril
Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...
15 d'abril
La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...
27 d'abril
La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.
Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...
Venília (Repte Clàssic CDIV)
Realment, mai no ha sortit dels Estats Units. Bé, no tan sols dels Estats Units sinó d'Ohio. S'estima el seu poble, potser perquè no ha conegut res més des que va néixer. Però si ara es troba embarcat en aquest creuer de luxe no és per haver-ho decidit ell, sinó perquè al seu seixanta-cinquè aniversari, els seus fills li han obsequiat amb el seu primer viatge a l'estranger. No hagués calgut el passatge cap a Panamà, sincerament. Si per ell fos, un bitllet d'autocar (un Greyhound, evidentment) amb destinació a l'estat veí, o bé Indiana o bé Pennsylvania, ja hauria satisfet la definició que té de viatjar a l'estranger.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
*
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.
En veritat, aquest pensament fa estona que l'ha deixat de banda. Exactament, des que el vaixell ha salpat.
Ara, en Sheffield Andersson calla, damunt de la coberta del Venília, i observa el seu voltant. És la primera vegada que contempla l'oceà, i és tan diferent del llac Erie de la seva terra natal que gairebé no parpelleja per no perdre's els matisos. Fins i tot, deixa de banda la fruïció que sent sempre en prendre un Dry Martini ben gelat. Amb la seva oliva travessada per l'escuradents inclosa, tot surant dins del líquid.
Qualsevol que el vegi ara és capaç d'assegurar que en Sheffield conserva la il·lusió d'un nen de curta edat, que sembla que es penedeixi de no haver sortit fins ara del seu estat, que no vol perdre's ni un sol detall d'allò que registren les seves pupil·les. Sent avidesa per conèixer l'inconegut, i recança per no ser més jove. Qui li deia que havia de tenir cura tota la seva vida d'aquella extensió de terra fèrtil i de collites abundants, que havia heretat cada membre de la seva nissaga? Qui li havia dit que s'havia de condemnar a arrelar-se a Ohio?
Els seus pensaments adquireixen ràbia i temperament a mida que descobreix la bellesa que hi ha fora del seu comtat, lluny del seu estat, apartat del llac. Perquè s'adona que en realitat no ha après res en seixanta-cinc anys, que els paisatges sempre han estat els mateixos i no ha sabut gaudir dels aspectes diferents d'altres països, per exemple. No sap ubicar Panamà, on és a punt d'atracar el vaixell, i tampoc els països que ese li puguin esmentar. Ignora quin idioma es parla a França, o a la Xina, perquè tampoc no sabria dir quin dels dos països es troba a Europa i quin a l'Àsia... Tampoc sap on es troben els altres continents, el nombre dels quals dubta.
Immers en aquestes cavilacions, en Sheffield escolta l'avís del cambrer que en mitja hora arribaran a port, al port de Panamà. S'allunya ràpidament després d'anunciar-ho i en Sheffield s'empassa d'un sol glop, com si volgués empassar-se també la ràbia que ha anat augmentant dins seu, tot el contingut de la copa.
El Venília s'ha retardat però finalment ha amarrat al port. La policia i una ambulància esperen, al costat d'un cotxe oficial. Esperen el capità del creuer, el metge del vaixell i el més important, el cos sense vida d'un dels passatgers. Després dels intents de reanimar-lo per evitar que s'ennuegués, ha mort. Ofegat pels seus vòmits, sense haver pogut expulsar l'escuradents, que de ben segur encara resta clavat a l'esòfag.
Mentre veu com baixen la llitera, l'Antonio Ordóñez, el cap de la policia panamenya, es lamenta que un turista mori davant de les costes del seu país.