15/12/09

Tailàndia (Repte Clàssic CDVII)

Estimada mamà,

t'escric des de Bangkok (Tailàndia). Sé que et vaig mentir en dir-te que passaria una temporada a Marsella per descansar. Però també sé que no vols sentir parlar de res relacionat amb el món del cinema ni que el teu fill s'hi senti interessat. Prefereixo confessar-t'ho ara abans que te n'assabentis per altres.

Perdona que només t'enviï aquesta minsa postal però la feina de rodatge m'absorbeix. Recorda que ets allò que més estimo al món (encara que hi ha una noia holandesa que... És broma!!).

El teu fill André,

PS: Penso en tu, recorda-ho. No pateixis per mi, estaré bé.



*

Benvolgut diari,

m'he enamorat. Per primer cop en la meva vida. No és francesa, però és bellíssima. Es diu Sylvia (Silvie en la nostra llengua) i parla un francès poruc i delicat. Sembla que em tingui por: no puc evitar quedar-me-la observant mentre ella espera (amb una bata de setí solament!!) que el senyor Jaeckin doni el vistiplau a tots els detalls. Qualsevol dels meus escassos amics no creuria que es vol rodar una pel·lícula eròtica a Tailàndia si veiés la meticulositat amb què treballem.

*


No he pogut evitar declarar els meus sentiments a la Sylvia. Malgrat que és la seva primera pel·lícula, és una bona professional (diu que fins ara havia estat model), i la trobo sensual. No ha dit res en sentir les meves paraules, potser és tímida com jo. Sé que, si la conegués la mamà, li agradaria com a xicota meva. Segur que no és com les altres; a més, té dos anys menys que jo.

*


Duem dues setmanes de rodatge. El senyor Jaeckin ha supervisat cadascuna de les escenes que hem anat rodant i no em treu els ulls de damunt per si deso bé tot el material després de cada sessió. La Sylvia se'm mostra distant. Ja han transcorregut sis dies des que vaig dir-li que sento alguna cosa per ella i no he obtingut cap resposta (cal que li digui que estic enamorat? O ja ho haurà entès així?).

Saps que la mamà està neguitosa pel viatge a Bangkok, Diari? He d'escriure-li per tranquil·litzar-la...

*


No m'agrada veure la Sylvia mentre actua. Evito prestar més atenció de la necessària mentre fornica amb els altres actors. I també ho ha de fer amb dones. Crec que m'he equivocat pensant que podia ser bona per a mi. I si la mamà la veiés deixant-se penetrar per qualsevol, què diria de mi? Millor que no li digui res d'ella en la propera carta, no creus?

*


És una meuca! Ho sabia, m'evita i folla amb tothom sense importar-li que la vegi. Crec que fins i tot gaudeix fent-me patir. He d'escarmentar-la, ho tinc clar. Tinc un pla. Aquesta nit aniré al seu bungalow i li demostraré que jo també sóc capaç de fer-li l'amor. Però sense càmeres, i sense actuar. Sabrà que l'André no només és enginyer de so, sinó un amant ideal, i capacitat per allò d'educar-la sexualment (això és idea d'en Jean-Louis, el guionista). No m'imagino tenint aquestes idees per mi mateix...

*


Ho he fet, l'he forçada aquesta matinada. Havia de ser avui, el darrer dia de rodatge. Després de la festa de celebració per haver acabat la pel·lícula, m'he dirigit al seu bungalow. No m'ha sentit entrar i l'he emmordassada perquè no cridés, l'he colpejada amb ràbia per haver-me ofès davant de tothom. I l'he penetrada com he vist que li feien en aquests dies. Sense miraments, perquè s'ho ha guanyat.

He pensat en la mamà, sé que em felicitaria per donar-li el seu merescut a aquesta puta. L'enyoro, he d'escriure-li. Ara mateix. Perquè sàpiga que la trobo a faltar, dir-li que torno al seu costat, demanar-li perdó abans de tenir-la al davant. Abans, però, he de treure'm l'olor de la Sylvia de damunt. La detesto, diari, com a totes les dones que he conegut. Només la mamà m'estima de debò...

*

Vèrtebres (Repte Clàssic CDVIII)

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

*


La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

8/12/09

Immensitat oceànica (RPV111)

1.
Quants noms té la mar?
Sabrà que la crides quan la somnies?
Són infinites les seves onades?

Dorm el dofí si el besa l'escuma?
O retorna pel camí de l'aigua,
Obert en la parpella de l'horitzó?

Quants alens perd la brisa
En pentinar la pell de la sal líquida?
Com s'orienta el sol entre el laberint
De corrents canviants i plens de subtileses?

Qui és capaç de trencar les cadenes
Que lliguen la carn a la platja?
I la naixença a la immensitat oceànica
Només recorrent-la amb les pupil·les?

2.
Besos de sorra,
Escuma que, callada,
S'esmuny en l'aigua.

Record de l'hàlit
Respirat per l'origen
De les onades.

Torna, bressola'm,
Mar lliure, tendra mare,
Dida entre somnis.

3.
Què necessites, penell de l'atzar,
Quan són reals els mites de la mar?
La brisa i la remor del seu esguard?
Llavis curulls d'amor al capaltard?

1/12/09

Ofec [intent de sextina lliure](Melorepte86)

Ofec. I tan sols l'oxigen
Bada camins entre la fosca,
I podrem recordar la vida
I la mort i el tresor de la llum,
I cremar amb la callada heura
Que dorm, que arrela en l'escorça.

Sabrem els noms de l'escorça
Quan ens llevin la pell i l'oxigen,
La calidesa arrapada com l'heura
Al pou encadenat a la fosca,
A la mort esdevinguda vida,
A la ceguesa buscant la llum.

Degoteig. I la nafra plena de llum
Guaita el no-res de l'escorça
I la corda i la forma com la vida
Que s'escola en brins d'oxigen,
On l'origen és clam enmig de la fosca
I esforç en el fullam de l'heura.

Ofec. I allunyes dels ulls l'heura,
La por, la fragilitat de la llum
Quan el negre és matriu de fosca,
Tronc on agonitza la vella escorça
I cal guardar camins i sendes, l'oxigen
De la vida gastada, l'anhelada vida.

Coneixem la nul·litat del món, la vida,
L'ham junyit en el fil de l'heura
Gebrada en el mur de la ment i l'oxigen
Ofega i brama als pulmons fets llum,
I, emparats per la rude escorça,
Som records i memòria, la fosca.

Degoteig de llum clara i de fosca,
Galtes pèrfides encarades a la vida,
Agonia de tot allò que toca l'escorça
De la mort mentre es viu, de l'heura
Que germina i creix del buit a la llum,
I segueix el camí sense oxigen.

Ofec. I sols l'oxigen esdevé fosca
I sap que la llum ha de ser vida,
Mentre s'arrapa l'heura a sa escorça.