La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.
La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.
És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.
Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.
Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.
23/10/09
Renúncia (Repte Clàssic CD)
Estimada,
ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.
Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.
La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.
Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.
Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.
Sempre teu
ho tinc decidit. Avui deixo de llegir. Ni de manera febril ni assossegadament. Res. Ni una línia més impresa. Perdo les paraules, les oblido mica en mica. O això em sembla. Per culpa d’aquesta ànsia per devorar pàgines i més pàgines. De voler aprendre a escriure mentre llegia, de poder admirar-me amb paràgrafs sencers de bellesa.
Aquesta renúncia, aquestes ínfimes línies m’han costat un enorme esforç. He hagut de regirar dins del meu cap per trobar les paraules que vull dir, que necessito deixar en aquest full. Així t’ajudaran a seguir al meu costat i comprendre’m. Comprendre el meu canvi i la meva postura, adonar-te que, de continuar essent un lector assidu i voraç, seré capaç de tenir records però, per contra, de res em servirà tenir-los perquè no sabré com plasmar-los. Perdre les paraules per explicar aquests records, cada vegada més vagues, seria com morir abans d’hora, restar sense experiències ni adolescència ni infantesa. Ni tampoc sabria com retenir els descobriments d’aquells tendres anys. Els sabors nous de noves menges, els primers passos i els passeigs accidentats en bicicleta. O la platja.
La platja... Em costa recordar-la ja. El seu descobriment és un dels records més antics que tinc. La sorra, els xiscles de les gavines, les acolorides ombrel·les, el cel clar i amb núvols estranys fins i tot. I la gentada, i com la vaig evitar per endinsar-me en l’aigua i gaudir per primer cop de la mar. Em vaig deixar abraçar per ella i entotsolar enmig de la multitud amb el bateig del glop d’aigua salada i satisfaent, que vaig haver d’expulsar entre els crits de la mare. Però la baula va quedar dins meu. Ancorat al seu oneig, el meu cos no va allunyar-se mai més del litoral. Avui encara visc en aquesta vella casa de pescadors, la que em va veure néixer i créixer, suposo. Això em diuen... Si fos per mi, escriuria noms poc desgastats per la lectura, exòtics o allunyats, inversemblants tal volta. Però més possibles de recordar que el lloc on realment he nascut, que m’han de recordar. Com la gerra plena d’aigua de mar, que no sé qui me la porta dia a dia. La vaig demanar jo, potser? Serveix per mitigar la pèrdua del primer record de la meva consciència? Ja dubto de tot.
Només sé que, en beure’n un got em vénen al cap sensacions quasi esborrades, gairebé oblidades i enterrades a les catacumbes del meu cervell. Tinc esbossos d’estiueigs entre cridòria i rialles, de jornades eternes feinejant a la barca del pare, sargint xarxes i preparant esquers, de nits d’insomni sota l’espelma i els llibres del senyor rector, i els primers festeigs i les quartilles emplenades tot emulant els grans mestres, en secret, a la vora de la mar, a recer de la barca, així la vigilava alhora. I més records que no sé escriure, només dir-los en veu alta.
Demà, en llegir aquesta carta, potser t’entristiràs en un principi; però necessito la teva ajuda perquè siguis la meva memòria. No et demano esforços sobrehumans, sols petits detalls que em despertin aquesta guspira que em manca per encendre el foc dels records, per expressar-los en veu alta i els escoltis. I per això et deixo el més important de tots, ara que encara puc recordar-lo. L’escric. Perquè llegeixis aquest episodi iniciàtic i així podràs recordar-me’l les vegades que cridi que no recordo quan era infant. Potser Déu va oferir-te’m com a esposa perquè, a la meva vellesa, em servissis de testimoni de la meva existència. Amb el teu nom, Maria del Mar, que engloba tota la meva vida, si m’aturo a pensar-ho.
Sempre teu