Abans de travessar la porta, s’apuja exageradament la samarreta elàstica. Per sobre del melic, que queda ben visible, emmarcat entre la vora inferior de la samarreta i la cintura del pantaló. Vol que el pare l’hi vegi, que hi vegi també el tatuatge nou de trinca que ha deixat ben tapat durant els darrers dies, que ha curat perquè cicatritzi a la perfecció, sense marques.
Avui, però, ja el pot descobrir, treure’l perquè el pare tingui constància que, allà on fa uns mesos havia prohibit un pírcing, ara hi llueix un tatuatge amb colors llampants, imborrable, aliè a qualsevol prohibició paternal, aquest enemic que no ha pogut triar en cap moment, aquest individu que s’interposa en el seu camí d’adolescent rebel. No el suporta, tampoc ell la suporta. Des de les metxes al seu vestuari hipercurt, segons la definició del seu vell, passant per les amistats o els horaris de tornada a casa, després de la discoteca. I el tabac o l’alcohol.
Avui, sabrà que la seva filla no s’escolta els seus romanços del bon camí o de l’exemple a seguir, que fa el que li rota pel cap, que ho farà encara que la castigui per la seva conducta. Fins i tot, encara que li segui la cara amb una plantofada. O li deixi els cinc dits senyalats a les galtes. Millor si la tusta fins que quedin exhausts. Millor que el càstig verbal. Així podrà tenir una excusa per seguir-lo odiant davant dels amics, així podran erigir-la una vegada més com a màrtir de la rebel·lia adolescent, la guia de la qual sembla que sigui ella.
Avui, quan el pare li descobreixi el tatuatge al voltant del melic, vuit puntes que formen un sol figurat, l'odiarà novament perquè li és necessari per a la seva causa rebel.
11/7/09
Falòrnies (Repte Clàssic CCCXCI)
Ningú de nosaltres no coneixia el seu nom real. Encara que, amb els anys, la vam anomenar la Vídua Negra. Ens embadalíem amb les seves històries, que eren un cau de misteri, assassinats i cossos amagats. I les teixia tarda rere tarda amb summa facilitat, i cada membre de la colla rebia el seu sermó per no complir l’horari de tornada a casa. Són falòrnies, contes plens de mentides per espantar la canalla, em deia el pare. Però, tot i així, tornava de nou a la vella cabana on l’anciana cosia amb tranquil•litat i ens envoltava de sang i de foscor mentre parlava.
Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.
Anys més tard, vaig constatar l’engany d’aquells contes, quan ja no era aquell vailet que badava boca entre els gests de la Vídua Negra. Només la vaig badar un cop més en veure els buldòzers al jardí de casa, que ens descobrien, a mi també, una munió de cadàvers enterrats abans de néixer jo, els mateixos cadàvers que l’anciana esmentava en les seves històries, que el pare intentava que no escoltéssim. També vaig descobrir les raons per silenciar-les.