Quan ella em demana que, dins de la maleta, hi inclogui un banyador, m'ensumo que el cap de setmana transcorrerà a la platja. Però mai no em puc imaginar que serà de la manera que el té previst. Sap que odio la xafogor del litoral, aquella pudor a algues i musclos i tots els animalons que es podreixen entre els espadats, que preferiria matar el temps embadalit davant del ventilador sense fer res. Però callo i començo a preparar l'equipatge. És divendres, migdia.
En recollir-la, em fa un minso petó als llavis i m'indica, tot somrient, la direcció que cal prendre. Ens allunyem de la nostra vila, la que m'estimo per la seva calma, la que m'empara de la multitud, cap a la sorra, la que els nens saben encabir dins dels entrepans amb les pilotes, la que corrompen amb la seva cridòria. I ja suo només pensant-ho. A més, hi haurà embussos i escalfaments del motor...
Després d'una hora i tres quarts per recórrer vint-i-cinc quilòmetres, arribem a la nostra destinació. I tots els mals que imaginava desapareixen en veure el meravellós emplaçament fins on m'ha portat. Un càmping a la vora de la mar, ni espadats ni pudors de peix podrit ni canalla cridanera. Verdor i gent afable, i un bungalou, anomenat Tabarca, per nosaltres dos sols. Per tot el cap de setmana. Des de l'exterior, la construcció és totalment de fusta, un porxo amb una taula i quatre cadires, un banc i dues torretes que ens ofereixen la benvinguda. Quan ella obre la porta, l'olor del parquet és intensa però plena de netedat. Tinc ganes d'abraçar-la, de besar-la llargament. Però m'atura en endevinar-me les intencions i em diu:
-Anem a buscar les maletes?
-D'acord, reina.
No vull començar amb una discussió amb queixes d'enamorat, o preguntant-li per la planificació de les jornades. Per això, claudico i concedeixo una treva als meus desitjos. Agafo les dues maletes (la meva, amb el banyador dins, i la seva) mentre ella busca les claus de l'apartament i les amaga per si de cas... M'obre la porta de bat a bat, sense ajudar-me a pujar els tres graons que hi ha a l'entrada del bungalou. El somriure es torna burleta. Quan ja he entrat, ella tanca la porta i corre les cortines, la qual cosa em sorprèn i pregunto, sobtat:
-I ara? Banyador??
-No, ara et sadollaré d'amor fins diumenge al matí.
Cridòria i llàgrimes (Repte Clàssic CCCLXXX)
En Chandra somnia pels carrers de Mumbai. Des dels sis anys que vagareja per ells i busca la benevolença dels turistes que, de tant en tant, deixen caure’s fortuïtament i ell aprofita l’ocasió per demanar unes monedes amb quatre paraules maldestres en un anglès que ha après d’oïda. No en calen més per entendrir els seus cors. Avui, però, el dia ha deixat unes rupies extres, que guardarà a l’amagatall de les llambordes, al costat del desguàs de la claveguera.
Se sent mandrós en escoltar la cridòria de la resta de nens del carrer. S’apropen, al capvespre, fins on es troba ell i escolten les seves històries, que no alimenten l’estómac però els entretenen. Ja és un personatge conegut entre la quitxalla, un dels més grans dels nens d’aquella zona. Mentre parava la mà, ha imaginat la seva pròpia història com si hagués nascut en una família brahman o no haver estat repudiat per la família. Ha imaginat que podia sentir l’escalfor d’una llar i la tendresa d’uns pares plens d’amor. Però el carrer és fred i dur, fins i tot en les nits d’estiu.
Ha imaginat que creix i troba una bona feina en un despatx d’aquells que pot veure en escoltar els rumors dels pidolaires que arriben de la part rica de la ciutat. Es veu vestit amb un pantaló i una americana a joc, una camisa de color cru o crema (en aquest punt del relat sap que es quedarà encallat perquè no sap la diferència entre els dos colors) i corrent, tot cordant-se la corbata a cap a l’autobús que el dugui a la feina. Ser útil i productiu, no perdre els dies de la seva vida en aquests carrers i esperar la bona sort, que costa tant de trobar...
La cridòria cessa perquè els nens ja són al seu voltant, en rotllana, com els agrada seure per escoltar els contes d’en Chandra. Avui, però, la nit sembla calmada i demana uns minuts abans de començar la seva història: aprofita el silenci expectant i para esment en els xiuxiueigs dels nens més propers a ell. Parlen en veu baixa entre ells, sobre les creences d’alguns turistes i sobre uns estels que travessen el cel en certes nits, que els han dit que aquell que en veu un pot demanar un desig perquè se li concedeix.
La conversa ja és confusa dins del cap d’en Chandra quan els nens han arribat a la part dels estels que atorguen desigs i se li oblida la munió de canalla que espera la seva narració, i també li marxa del cap aquell somni que ha tingut despert mentre parava la mà en els carrers de la barriada que sovinteja. En Chandra se sent més mandrós encara perquè sap que mai no podrà tenir allò que desitja. Cap estel passarà pel seu davant i podran copsar-lo els seus ulls, que són cecs des que va néixer.
En Chandra segueix somniant i explicant històries pels carrers de Mumbai...
Se sent mandrós en escoltar la cridòria de la resta de nens del carrer. S’apropen, al capvespre, fins on es troba ell i escolten les seves històries, que no alimenten l’estómac però els entretenen. Ja és un personatge conegut entre la quitxalla, un dels més grans dels nens d’aquella zona. Mentre parava la mà, ha imaginat la seva pròpia història com si hagués nascut en una família brahman o no haver estat repudiat per la família. Ha imaginat que podia sentir l’escalfor d’una llar i la tendresa d’uns pares plens d’amor. Però el carrer és fred i dur, fins i tot en les nits d’estiu.
Ha imaginat que creix i troba una bona feina en un despatx d’aquells que pot veure en escoltar els rumors dels pidolaires que arriben de la part rica de la ciutat. Es veu vestit amb un pantaló i una americana a joc, una camisa de color cru o crema (en aquest punt del relat sap que es quedarà encallat perquè no sap la diferència entre els dos colors) i corrent, tot cordant-se la corbata a cap a l’autobús que el dugui a la feina. Ser útil i productiu, no perdre els dies de la seva vida en aquests carrers i esperar la bona sort, que costa tant de trobar...
La cridòria cessa perquè els nens ja són al seu voltant, en rotllana, com els agrada seure per escoltar els contes d’en Chandra. Avui, però, la nit sembla calmada i demana uns minuts abans de començar la seva història: aprofita el silenci expectant i para esment en els xiuxiueigs dels nens més propers a ell. Parlen en veu baixa entre ells, sobre les creences d’alguns turistes i sobre uns estels que travessen el cel en certes nits, que els han dit que aquell que en veu un pot demanar un desig perquè se li concedeix.
La conversa ja és confusa dins del cap d’en Chandra quan els nens han arribat a la part dels estels que atorguen desigs i se li oblida la munió de canalla que espera la seva narració, i també li marxa del cap aquell somni que ha tingut despert mentre parava la mà en els carrers de la barriada que sovinteja. En Chandra se sent més mandrós encara perquè sap que mai no podrà tenir allò que desitja. Cap estel passarà pel seu davant i podran copsar-lo els seus ulls, que són cecs des que va néixer.
En Chandra segueix somniant i explicant històries pels carrers de Mumbai...