La música mussita la mústia remor del nou dia.
I és record del badall del capvespre darrer.
Lluu la llum si se separa de la penombra de viure
Immers en la immensitat del món, immune a tot?
30/3/09
Cèl·lules (Desxifra'm, presència)[RPV78]
[proposat per Dolça Parvati]
On tinc la teva flaire,
Flonjor de l'alba.
Duré l'insomni
A les sendes de l'ambre
els llençols tebis.
Reposa, amiga;
les paraules esborren
Tot lligam neutre
Amb la flor mústia
De l'ahir dolç, quan érem
Fills de la brisa.
Èbria Cadència
Remor de tu, frenesia que envolta
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...
Paraules
Encarats a l'horitzó de l'esperança,
I el meu cor de feble batec no es cansa
D'anhelar el teu retorn al seu fur.
Paraules que fan el temps més curt
Quan el pes plumbi de l'enyorança
No canvia l'equilibri de la balança
On he deixat els teus braços de conjur.
I dubto i erro i vago enmig del camí,
Com si la cruïlla hagués abandonat
La claredat en arribar la soledat,
I sé que segueixo els teus llavis, el carmí
D'una nova albada estesa al meu davant
Per fer menys llarga l'espera, àngel brillant.
25/3/09
Freèsies (Viaranys de la memòria)[Melorepte78]
Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.
Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?
O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?
I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?
I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?
Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?
Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.
La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.
Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?
O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?
I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?
I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?
Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?
Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.
La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...
Ànsia (Tàrraco Marítima)
Tacte perplex.
En despertar,
El teu reflex
Es perd enllà.
Duré la sorra,
Quan siguis muda,
On el vent corre
I ets ben vinguda.
Platja callada
Entre les mans.
Amb mi, el descans.
I el cor es bada
Perquè el record
Flairi el teu port.
En despertar,
El teu reflex
Es perd enllà.
Duré la sorra,
Quan siguis muda,
On el vent corre
I ets ben vinguda.
Platja callada
Entre les mans.
Amb mi, el descans.
I el cor es bada
Perquè el record
Flairi el teu port.
Habeas Corpus (Repte Clàssic CCCLXXVIII)
Abans que s'enraveni, l'esquartera i el trosseja amb precisió. Ha estat fàcil matar-lo. Un bric de vi barat i la seva conversa s'ha convertit en un barboteig inintel·ligible. I, aprofitant l'abraçada en ple deliri alcohòlic, li ha clavat el punxó a l'alçada del bulb raquidi i ha notat el pes d'aquell cos inert, pudent a l'instant. Dur-lo al cotxe ha estat arriscat però encara més fàcil que matar-lo. Qui s'estranya de l'ajuda oferta a una persona borratxa? Ja a casa i sense cap perill actuarà amb més rapidesa. Col·locarà el cos damunt del taulell central de l'habitacle del garatge, tallarà la roba amb el bisturí esmolat i engegarà la fresadora per esquarterar-lo.
No ha embrutat res que no es pugui fregar amb aigua abundant i detergent. L'habitacle, totalment insonoritzat i enrajolat, el va pensar per això: poder gaudir dels assassinats amb llibertat i sense haver de preocupar-se per la sang, que s'escola lentament pel desguàs del centre del terra mentre comença a embotir els trossos de l'indigent dins dels cilindres metàl·lics. També han estat dissenyats per passar desapercebuts. Irregulars i rovellats perquè es barregin amb la ferralla perfectament, amb tancaments hermètics que no deixin escapar ni olors ni líquids...
Després de sopar, carregarà els cilindres que pugui dur en un sol viatge al maleter del cotxe i conduirà fins al descampat proper a la ferralleria. No hi ha dispositius de seguretat, sols els tres rottweilers. Calmarà els gossos amb un xiulet agut i amb trossos de carn sobrera de la víctima i s'escolarà dins de la nau. A les fosques, agafarà el camí central, que arriba al fons del magatzem, a l'alçada de la porta de darrere. L'obrirà i serà de nou a l'exterior, on s'hi amunteguen tones i tones de ferros entortolligats, doblegats, rovinosos, que esperen ser carregats en camions cap a la foneria. Llençarà un a un els cilindres perquè junts no despertin sospites. Encara que ell manipuli aquells munts cada dia hi ha inspeccions... Desfarà el camí fins a casa, sense presses. Potser bufarà el migjorn, perfumat amb les magnòlies obertes de bat a bat dels jardins pròxims al seu xalet.
Tot d'una, sent un soroll imperceptible i atura la màquina de segellar els cilindres. Un rau-rau provinent del seu estómac, que anuncia que s'està endarrerint l'hora de sopar. Deixa la màquina, frega i s'esbandeix la brutícia i la sang a la dutxa contígua a l'habitacle i es treu la granota de plàstic, que impedeix que s'embruti l'uniforme de la feina d'altres substàncies que no siguin rovell o pols. Un cop canviat, apaga els llums i es dirigeix cap a la cuina. Ja continuaré després, pensa impassible. Almenys aquest ja no es pixarà en les meves torretes.
No ha embrutat res que no es pugui fregar amb aigua abundant i detergent. L'habitacle, totalment insonoritzat i enrajolat, el va pensar per això: poder gaudir dels assassinats amb llibertat i sense haver de preocupar-se per la sang, que s'escola lentament pel desguàs del centre del terra mentre comença a embotir els trossos de l'indigent dins dels cilindres metàl·lics. També han estat dissenyats per passar desapercebuts. Irregulars i rovellats perquè es barregin amb la ferralla perfectament, amb tancaments hermètics que no deixin escapar ni olors ni líquids...
Després de sopar, carregarà els cilindres que pugui dur en un sol viatge al maleter del cotxe i conduirà fins al descampat proper a la ferralleria. No hi ha dispositius de seguretat, sols els tres rottweilers. Calmarà els gossos amb un xiulet agut i amb trossos de carn sobrera de la víctima i s'escolarà dins de la nau. A les fosques, agafarà el camí central, que arriba al fons del magatzem, a l'alçada de la porta de darrere. L'obrirà i serà de nou a l'exterior, on s'hi amunteguen tones i tones de ferros entortolligats, doblegats, rovinosos, que esperen ser carregats en camions cap a la foneria. Llençarà un a un els cilindres perquè junts no despertin sospites. Encara que ell manipuli aquells munts cada dia hi ha inspeccions... Desfarà el camí fins a casa, sense presses. Potser bufarà el migjorn, perfumat amb les magnòlies obertes de bat a bat dels jardins pròxims al seu xalet.
Tot d'una, sent un soroll imperceptible i atura la màquina de segellar els cilindres. Un rau-rau provinent del seu estómac, que anuncia que s'està endarrerint l'hora de sopar. Deixa la màquina, frega i s'esbandeix la brutícia i la sang a la dutxa contígua a l'habitacle i es treu la granota de plàstic, que impedeix que s'embruti l'uniforme de la feina d'altres substàncies que no siguin rovell o pols. Un cop canviat, apaga els llums i es dirigeix cap a la cuina. Ja continuaré després, pensa impassible. Almenys aquest ja no es pixarà en les meves torretes.
Els somriures de l'Ènia (Repte Clàssic CCCLXXVII)
El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
23/3/09
Minúscula...
Incendi sobtat, compendi de pau
Enmig de les onades i les bades
Perquè hi neixi una deessa d'entre l'escuma
I inventi l'amor i la bellesa i les tonalitats
Pures de l'estiu, de la tardor, de l'hivern.
Perquè és la primavera la seva mirada,
I acull l'escull i la gavina, la roca, la sorra
I la fita de l'horitzó.
I calles i rius,
I fujo cap a tu
I dorms
I reposo...
Enmig de les onades i les bades
Perquè hi neixi una deessa d'entre l'escuma
I inventi l'amor i la bellesa i les tonalitats
Pures de l'estiu, de la tardor, de l'hivern.
Perquè és la primavera la seva mirada,
I acull l'escull i la gavina, la roca, la sorra
I la fita de l'horitzó.
I calles i rius,
I fujo cap a tu
I dorms
I reposo...
10/3/09
Diluvi deficient en detritus dilapidats [Divertimento](RPV76)
...Gotes en togues godes,
Got que desborda,
Bord devessall que vessa vall avall
I és viscosa bicoca
I conxorxa d'enxarxat.
I vols saber el sentit
Del sintètic sedàs
Preparat per la paraula,
Domàs de dames dissecades
En dics dissenyats
Entre els dits del dement
Pinzell perpetu del passat.
Rep la remor de la mar,
El dolor dels diners deixats,
La fruïció de desfer-se en fètids elogis:
Sentiràs en l’esquena l’esquema
D’una carícia esquelètica, clarícia
Escolada en el clavegueram
De la pròpia immundícia,
Depravada imminència del mal,
Que corromp la nit, l’ignot, la mà, el llot.
I llisco i rellisco enmig de llims llefiscosos,
Sutge que jutja l’obscuritat de l’obcecat,
Obscenitat de viure entre tenebres...
Got que desborda,
Bord devessall que vessa vall avall
I és viscosa bicoca
I conxorxa d'enxarxat.
I vols saber el sentit
Del sintètic sedàs
Preparat per la paraula,
Domàs de dames dissecades
En dics dissenyats
Entre els dits del dement
Pinzell perpetu del passat.
Rep la remor de la mar,
El dolor dels diners deixats,
La fruïció de desfer-se en fètids elogis:
Sentiràs en l’esquena l’esquema
D’una carícia esquelètica, clarícia
Escolada en el clavegueram
De la pròpia immundícia,
Depravada imminència del mal,
Que corromp la nit, l’ignot, la mà, el llot.
I llisco i rellisco enmig de llims llefiscosos,
Sutge que jutja l’obscuritat de l’obcecat,
Obscenitat de viure entre tenebres...
Psicoeròtica (RPV 77)
Com si el bes ajuntés les ànimes bessones,
Com si la saliva vessés en una font invisible,
Tresco per dominis d'avencs damunt de les ones,
Per sendes on l'ànima se'm fibla
A la recerca de llavis orfes de llar,
D'ombres amb absència de cos,
Que neixen i moren en l'atzar
De no aconseguir mai el repòs.
Com si la llum i la fam fossin el mal
Que impregna el món d'esput sobri,
Com l'amor que neix enmig del conjur,
Somnio en la llibertat del lligam, en la sal,
En la quietud de la porta que s'obri
Cap a l'horitzó d'un demà ple de futur.
Com si la saliva vessés en una font invisible,
Tresco per dominis d'avencs damunt de les ones,
Per sendes on l'ànima se'm fibla
A la recerca de llavis orfes de llar,
D'ombres amb absència de cos,
Que neixen i moren en l'atzar
De no aconseguir mai el repòs.
Com si la llum i la fam fossin el mal
Que impregna el món d'esput sobri,
Com l'amor que neix enmig del conjur,
Somnio en la llibertat del lligam, en la sal,
En la quietud de la porta que s'obri
Cap a l'horitzó d'un demà ple de futur.
Anè(í)mica dislèxia [Melorepte 55]
[proposat per Bruna86]
Snsee ruceross dopsibilens prlao;
Nngiú no sreà cpaaç de rocèinexer
Qinus ogírnes tneen aesuqts mtos
Eming de la panlíice de ttos els egmenis,
Evnolatts, eimobrtas, epratams ples deis.
I ecsirc liínes etnre la srora de la paljta
De la iftanensa msasa tmeps puredda,
Pedina matlala, malssiatla, emírefa…
No tnic cric ni dloor, ni lulm ni joças
On ropaser del trognàl de seborvurie.
II
No hi ha crisi, ni circo n fer créixer
Les puces dels diners, les ombres llargues
Del xiprer que no ha de florir.
No hi ha ciris per encendre el bosc
De l’esperit Benedit dels pecats universals,
De la quimèrica llunyania que ha d’apropar-nos.
No hi ha crisi, ni paraules per parlar.
III