30/1/09

Recordes, filla?

[sonet dedicat a Josep i Mariona Lorente, pare i filla fins i tot en els moments difícils de la vida]



Recordes, filla, quan l'herba creixia mentre somniaves
Que volaves per cels ja conquerits per la teva bellesa?
Recordes quan deia el teu nom i els ulls se t'omplien d'il·lusió per viure?

Ara vull que escoltis la veu que ja quasi no pot parlar-te. Escolta-la
En el meu batec feble i delicat, com el xiuxiueig dels rossinyols
Quan acaba la nit, i sabràs que enmig del batec hi ha cada t'estimo
Que no he volgut pronunciar, cada bes que no he sabut fer-te.

Recorda que la pèrdua esdevé quan l'oblit ombreja el record,
No oblidis mai i perviuré als anys i a les dècades, filla meva,
Com si d'una pedra al capdamunt de la muntanya que s'enlairi
Al teu davant i t'obligui a alçar la vista per albirar-la.

Recordes, filla, quan et deia que la mort ha de venir tard o d'hora?
Fins i tot als éssers estimats. I el dolor i el dol seran naturals, no fingits.
I les llàgrimes conviuran amb els teus ulls fins que t'adonis que sóc en la teva ment.

28/1/09

Descans mutu

No sé els noms de les coses
Quan les pronuncien els teus llavis
Lumínics, deessa del verger on reposo.

No sé les hores que han transcorregut
Des que el delit és delicte irreparable,
Silenci que marca el so d'una llàgrima en caure.

I sóc dins teu sense ser, i ets la meva totalitat
Sense conèixer-te, dolça quietud que gosa
Abraçar-me els membres per al descans mutu.

27/1/09

Món lila del teu cos

Món lila del teu cos;
Libar-lo m'és necessari
Com la llum del sol
Que desapareix quan et vesteixes.

I en el teu melic hi guardo
La rosa dels vents que guiï
Les veles del meu llagut
Fet de somnis per conquerir-te,

I en el teu ventre hi tindré
El port calm per albergar-me
De totes les galernes futures.

Món lila del teu cos;
I el capvespre m'atrau
Com el desig cap als teus llavis.

Vímet (RPV71)

[proposat per Helènic Glauc]



Quan la natura és Natura a mans de l'artista,
Quan l'aresta dels silencis recorre cada punt
Estratègic del teu melic de rosa florida,
Torno a la vida i la visc per a tu.

Quan les ombres són pesombre de tanys intangibles,
Quan la solitud és escarni del caigut en combat
I sap que del no-res sorgiran els rumors que el fiblen,
Retorno al desig per besar-te els llavis amb feredat.

I sóc home cansat de lluitar contra espectres lassos,
I sóc romeu que deambula pel món amb peus descalços,
I aniquilo les hores que transcorren sense destinació prevista.

I ets núvol que defuig les meves carícies sinceres,
I ets pètal que ja ha desesperat de cercar noves primaveres
On el vímet és somni de la natura quan és Natura a mans de l'artista.

7/1/09

Quatre paraules (Repte Clàssic CCCLXVII)

El missatge és breu però concís, d’una claredat categòrica. La notícia de la ràdio l’agafa quan es disposa a sortir en direcció al Cafè, on hi passa les tardes entre partides de mus amb els amics de tota la vida. Tanca la porta lentament però ferma. Sap que la cita d’avui quedarà anul·lada. L’afer permetrà saltar-se la rutina per un dia. A més, ja té una edat per ser sermonejat per vells xacrosos com ell.

Recorre el passadís de nou, cap a la cuina. La Gertrudis frega els plats del dinar i s’estranya de trobar-lo palplantat i embadalit a la llinda de la porta: -Avui no tindrem partida –pronuncia ell per respondre aquella mirada indagadora. Quatre paraules justes, com les de la notícia, que segueix sent ampliada amb més detalls. La Gertrudis no replica mai en Gabriel; és la seva esposa i cal que es mostri submisa. La deixa endreçant els fogons i torna a l’habitació de matrimoni.

Dins de l’armari busca el vestit dels funerals i dels casaments. Gris neutre, que no indica ni alegria ni dol, camisa blanca, corbata negra llisa, fermalls daurats als punys. Són obsequi dels seus amics, que van combatre al seu bàndol durant la Guerra Civil. D’això ja fa molt, però encara viu esclavitzat per les consequències de ser fidel a la República. Ara és l’antítesi d’aquell jove lluitador i emprenedor, resignat a la derrota i sotmès al jou dels vencedors. Necessita afaitar-se i ranqueja fins al bany, degut a l’artrosi i a les seqüel·les dels treballs forçosos de la Repressió.

Davant del mirall i amb el tors nu, treu la brotxa, la pastilla de sabó i la Gillette de doble fulla mentre s’omple la pica amb aigua freda. El pare li va ensenyar a afaitar-se així i no ho ha canviat mai. És un home de costums, diu qui el coneix i l’ha tractat des de sempre, i amb els anys ha accentuat més aquest aspecte. També és una excusa per descórrer el fermall dels records. La seva infantesa feliç, la seva adolescència al front, els anys de fam i misèria posteriors, d’esclavatge i de malaltia mentre buidava de roca aquella muntanya maleïda, la incerta recuperació de la llibertat, vigilat d’aprop pels grisos... I la Gertrudis sempre fidel, al seu costat, pujant els seus fills. Fins al dia d’avui.

Quan acaba d’afaitar-se, s’aplica el massatge per la zona tosa. Li cou, però és part del ritual. Es ruixa amb colònia fresca el pit i les aixelles, es pentina el cabell canós i curt. I es disposa a vestir-se. Cada moviment és parsimoniós, amb una elegància categòrica malgrat la seva edat. Pausadament agafa les peces de roba del galant de nit, on les hi ha deixades amb cura, i es vesteix sense presses. De l’armari del rebedor, en treu la gavardina, se la posa i se la botona. –Marxo, ara torno, Gertrudis –de nou quatre mots, que són respostes amb un gest del cap.

Matí fred però assolellat. Som a finals de la tardor, és normal. A mig trajecte, en Gabriel compra el diari i es deixa embadalir per la seva portada. La notícia l’ocupa quasi per complet i el seu rostre és seriós, l’antítesi d’allò que sent per dins. Ranqueja però no agafarà cap taxi. Només ha de caminar deu minuts fins a la seva destinació. Allà se cerciorarà que la notícia no és falsa. I surt del quiosc.

És 20 de novembre de 1975. Matí fred però assolellat a Madrid. En Gabriel es dirigeix cap al Palacio Real amb el diari sota el braç i les mans a les butxaques de la gavardina, per veure la capella ardent de l’amo dels seus darrers quaranta anys subjugat per la mort. Abans que ell, un sotmès anònim.

4/1/09

Oda marina

Pot ser el dolor bell? O necessari?
O un bocí de nosaltres mateixos
Mentre esperem que acabi la vida?

Mar i jonc,
Heura i calamarsa
Que esfilagarsa
El jorn que ha de venir.
I el penya-segat devora
L'escuma de l'onada
Quan retorna al seu bressol
Aspriu, de calmosa tempesta.

Grisor de l'ànima,
Respecte de la pluja
Com la petja de les hores
Damunt de la pell cansada,
Com la llàgrima que ressegueix
El camí solcat pels plors pretèrits.

Pot ser el dolor bell quan la melangia
T'omple de llum l'esguard de dona enamorada?

2/1/09

Devoració

Dent per a la dent,
Carn per a la carícia,
I sóc teu, i ho saps.

Guspira per a la pira
Del desig extrem,
El teu esguard de mar.

Fins on cal caminar
Quan la senda és el propi
Plaer per estimar-te?

Dent per a la carn,
Carícia que encén
El foc dels mil·lenis,
Em deixo devorar...