2/12/08

Carrisqueig al capvespre (Repte Clàssic CCCXLVIII)

Potser no és adient dur faldilla en aquestes circumstàncies. Potser ni tan sols és apropiat ser aquí. Malgrat la nota. Però li cal saber fins quan ha d’esperar sense recer i a la intempèrie. I la fredor de l’hivern més cru amenaçant d’endinsar-se, en entrar en contacte amb la pell, fins al moll dels ossos. No pot triar i ho sap. Ha estat puntual, massa fins i tot. Les darreres llums del dia desapareixen lentament i tinten el cel amb roigs fantasmagòrics. Si tingués bona oïda, podria sentir els xiscles dels primers ratpenats del capvespre.

Potser se n’ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l’oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l’ha sol•licitada ell. I l’ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d’una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l’horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.

Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s’acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se’n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l’aixopluga i l’aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l’enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.

El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l’asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.

Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l’hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s’impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.

Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s’ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li’n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L’olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.

Quan ella es gira, la corretja ja no l’atura. I pot córrer cap a la noia, que s’espanta en veure’l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d’ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l’abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l’amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.

Lluny d’allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.