28/11/08

Quan apareguis per la porta no miraré (Repte Clàssic CCLXXXVIII)

En travessar aquella porta sabia que res ja no tornaria a ser com abans. L’esperava palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que semblava haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarites que no lligaven gaire amb el paper de cel·lofana que embolcallava el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, va somriure-li lleument. Una frase parca de benvinguda va trencar el silenci tens que es respirava entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunyava d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se’l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d’una vegada per totes, s’enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.

Papiroflèxia (Repte Clàssic CCCXLIX)

Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l’habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d’un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m’incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s’estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l’he trepitjat abans d’adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m’hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m’aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l’habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol•locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l’alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l’exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s’han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l’escola, a l’esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d’aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l’estómac T’HAS QUEDAT SOL, res més...

· . ·


Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m’atrapa i ella no hi és, m’angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l’habitació quan el pom gira i s’obre la porta. És ella, la mare, que s’apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m’alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l’Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L’agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m’acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s’eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d’alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m’ha anat fent amb paciència.

Amnèsia entre murmuris (Epístola moral a l'amor)[RPV55]

[proposat per rnbonet]



No t'oblidis del meu cor.
Clama i calla tota la veritat del dolor
De l'enamorat, cansat de tot,
Las de ser home i viure amb la gàrgola
Que he esdevingut pels xiuxiueigs, per la malvada
Alcavota que ha incendiat allò que estimava.

No t’oblidis del meu cor.
És la resquícia que queda de la humanitat
Que perdo enmig de la putrefacció
De l’engany, deixada al llast dels llavis
De la mentida i del secret, tenebres que tenyeixen
Amb el sutge de la nit perpètua, amb el sobtat despertar.

No t’oblidis del meu cor.
Batega encara per ella, per qui reviu
Entre paraules vanes, a través dels anys
Viscuts pel no-res, en racons on les raons per fer mal
No existeixen, on la malícia es barreja amb la vida
I arrasa amb el que troba al seu pas.

No t’oblidis del meu cor:
És l’erm murmuri que d’esma viu
Al fons de la meva gola, emmudida per la vilesa...

Calfred (Relat presentat al Xè Concurs Víctor Mora de l'Escala [2008])

Entrar al poble i sentir un calfred va esdevenir-se al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc semblava alleujar-nos. La muntanya que ens havia engolit ja feia dies. I trobar un lloc on poder arrecerar-nos unes hores ens va deixar resquícies de pau inquieta al cos.

El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.

En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.

Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.

Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.

El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.

De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.

Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.

*


Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.

Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.

S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.

La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.

Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.

Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.

*


-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.

* * *